EXILI
En un viatge que va nàixer etern,
però guarda la passió d’allò nou…
Sóc el reflex imperfecte
del caminar d’Ulisses,
el seu navegar, tornant a una pàtria
que no pot nomenar-se,
castigada la boca
a la paraula que venç a les entranyes.
Vaig deixar les banderes
flagel·lades per mans absents de veritats
i vaig ser abandonada,
com a leprós que vagareja junt a un gos,
a la vora de desenes de camins.
En un viatge a la idea,
aquest cavall de fusta
del que emergeixen també el dolor i els monstres,
vaig decidir tornar de nou a Ítaca,
reduïts els meus ulls,
però plena l’ànima de la mateixa vida
que la vida em va prendre, sense preguntar-me.
Com tots els exiliats,
percep la falta d’eixa part del cor sense batec,
la seua absència,
negar-me davant els altres,
no cabre en les entranyes de cap horitzó.
Com tots els exiliats,
derrocant a destemps
deïtats i mites,
veient-me les cares,
de sobte,
amb l’implacable espill
del jo mateix.