Encara ens omplin els ulls
les esferes empresonades del capvespre,
la rogenca línia,
la imatge d’un paisatge
on les pedres i altres veus
solquen la memòria ja esmortida.
Parlen els versos
amb pinzellades blanques.
Com Ulisses, els llavis viatgen:
tu i jo a la deriva,
pel mar d’allò impossible.