FERIDA DEL TEMPS by PURA MARIA GARCIA
S’atenua el cristall del dia.
Als carrers els descarnats minuts
fan i refan el que imagine.
Es gebra l’aire
i és el blanc del cel
el lent impuls,
l’afany que empeny el nostre esguard.
Ara hi ets on el ponent besa l’albada
i s’encén la melangia:
l’indret dolç on jo camine.
Ara hi ets on un rastre de besades es dibuixen,
recordant-me que ens calia
la ferida cruel del temps
per retrobar-nos.