Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Cínics de cine

Si les pel·lícules, algunes, són un dels elixirs de
la il·lusió sense la que no es pot viure, la botiga on s’han comprat sempre les
vides vicàries que ens acaronen el sentiment, esta ara en mans de quatre millets
que ens imposen l’assortit que podem triar i el paper d’embolicar.

Hollywood, la fabrica, ven el seu producte al segment de mercatat on vivim i assenyala els dealers,
-les “Majors”- on els exhibidors -els Caprabos locals-  han d’anar a comprar. I nosaltres a fer cua i
a passar per caixa. 

Heus ací la seva cadena tròfica que ens te lligats
simplement perquè acceptem al cadenat. 
Com a última baula que som, nosaltres no ens mengem “un rosco”.

Això ha de canviar, i ara n’és el moment.

 

Avui alguns dels Caprabos del cine fan un lok-out
patronal, recolzats per els sindicats CCOO i UGT , cosa mai vista, però ben
normal entre millets i pillets, gent sense ofici i amb molt benefici que
benviuen de vendre’ns la seva pel·licula.

Aquest país meu (ja em direu si també vostre) és
del gènere d’art i assaig -com es deia als anys setanta- d’aquelles pelis que ningú entenia però que a
tothom que l’havia vist  li calia una sessió
de cine-fórum per canviar la sensació d’haver estat fent d’imbècil hora i mitja
per la d’haver presenciat una obra mestra d’un geni incomprès.

Admeto que potser -nomès potser- això ha canviat
ara, i que potser –nomès potser- la iconoclàstia imperant ens ha immunitzat paradoxalment
de la santa ira que hauria de desencadenar el sentir defensar l’exclusivitat del doblatge
en espanyol per boques d’ase catalanes rendides al mes ranci del tòpics que ens
pengen a les Espanyes: la pela és la pela, i el negoci que no me’l toquin.

Per sort, la llibertat de mercat  vol dir també que els puc enviar a tots a pastar
fang, i amb la conjura dels que no som necis, enfonsar-los el negoci en català,
castellà i gujaratí a base de no entrar a les seves paridores.

Ho sento -només una mica-  per els que no se sumen avui al lock-out,
però aquestes batalletes de peixera ens obren horitzons oceànics en la forma de
veure les pel·lícules que ens arriben d’arreu del mon i ja és hora que ens
espolsem la dictadura unidireccional  en que
es fonamenta el negoci, que no vol saber res d’art,  cultura,  llengua o coneixement a través de l’invent dels germans
Lumière
.

Som al segle XXI i hem de tornar al segle de les llums,
sense la regressió temporal i amb la projecció “aggiornada” de l’esperit de trencament i descoberta
que caracteritzà els moviments filosòfics d’aquella època.

Els multicines son monocultius de la mateixa
espècie transgènica, invasora i de peatge, amb patent i copyright d’idees que
per definició han de ser lliures, i no estaria gens malament que la rebequeria
d’avui dels mercaders de idees captives i dels seus serfs, membres dels
sindicats del crim de la vulgaritat obrera, ens fornissin l’oportunitat de
desempallegar-nos d’ells, i el revulsiu de ferir-nos en la nostra pròpia
llengua, fos el principi de la seva fi.

No ens hem ni podem quedar-nos en la distinció
entre bons i dolents exhibidors, ni 
entre els que tanquen o no tanquen, mes enllà hi ha el nus gordià  que ens te lligats a una manera determinada de
veure la vida feta pel·lícula i al mercadeig de les imatges que ens descriuen a
nosaltres mateixos en el mirall d’una pantalla on es reflecteix el nostre
personatge que ens hauria de pertànyer.  La nostra espasa d’Alexandre que
tallarà el nus serà la desertització del cinemes tal com ara els coneixem.

La vida és cine, el cine és la vida de cine que
voldríem viure i reconèixer-nos-hi, i  en canvi, els exhibidors de pel·lícules només son
els mercenaris del sátrepes que pretenen governar sobre la vida aliena que nosaltres adoptem ,equivocadament,com a
nostre, en comptes de fer de la nostra una vida de cine.

Ja és hora, i ara en tenim l’oportunitat, de
trencar definitivament el cadenat i veure el cine que no ens deixen veure, el
cine que es fa arreu del mon, i no només el que ens arriba per l’estret
conducte de les sales de cinema, també el que ens arriba per la Xarxa de les Xarxes,
el que ens passem de forma legal o no -segons els que entenen de legalitat- el
cine a casa, amb els amics al sofà on ens ho fem, o al restaurant, amb pantalla
i projector a la sobretaula desprès de sopar, al fòrum -i no al cine-fòrum- , a
la fresca a l’estiu i al llit a l’hivern.

Els cínics de cine són tota la caterva que ens vol
imposar com quin i a
on hem de veure pel·lícules, també els predicadors
interessats
que volen lleis per prohibir els doblatges, una feina creativa
aquesta, que ens fa intel·ligible les pel·lícules amb recursos purament
cinematogràfics i ens acosta culturalment els personatges, com fa una bona
traducció en el llenguatge literari.

Com als poc fumadors que no els costarà massa de
deixar el tabac, tampoc a mi em costarà gaire de deixar les sales de cinema,
mentalment ja en soc fora i no hi tornaré fins que qualsevol empresari independent
ofereixi una sala on exhibir el que li vingui de gust, a ell i a la seva clientela,
sense altre permís que el del autor, i amb el cuinat propi que ens agradi.

 

 

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent