Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Paul i la caverna de Plató

Ahir 26, n’hauria fet 84, però va morir un altre
26, el setembre de l’any passat. Els mites no es moren mai, es guarden en un
flascó. No es veuen, no s’oloren, es senten com l’aroma de les fustes nobles,
imaginant, i emmirallen la vida de la gent que els admira.

Paul tingué en vida milions d’admiradors i infinitat
d’admiradores, segurament sense pretendre-ho garbellà sentiments adolescents i
en destrià la finor amb la que es fabrica el millor de cadascú, l’ungüent que
aplicat, allisa les arrugues del temps i assuauja i esmola els fiblons del
gaudi.

Cada any pel seu aniversari, noies joves
admiradores, li feien pastissos amb sal i llimona, mantega i ous, iogurt i un
pessic de llevat per esponjar la massa. I somiaven menjar-se’l un dia plegats- el pastís i a Paul- el seu seductor d’ulls blaus.

Romàntiques sí, no pas del Romanticisme del segle
XIX, sinó emocionalment ferides. Per les admiradores touchés, en aquell dia assenyalat, i mentre imaginaven assaborir la rebosteria casolana assegudes a la falda del seu heroi, la resta dels mortals no eren sinó
ombres com les de la caverna de Plató, irrealitats sense rostre i sense figura.

Per sort, Paul signà moltes pel·licules com a actor
i com a director i n’hi havia  en escreix
per a completar una marató de 24 hores amb El juez de la horca, Dos hombres y un destino, La leyenda del indomable, El premio, Dulce pájaro de juventud,  El
buscavidas
, ÉxodoCasta
invencible
, Cortina rasgada
, Harper, investigador
privado
Un día volveré, 500 millas, Comando secreto, Samantha……Una
festa per els sentits.

Els mites, deus i titans en l’antiguitat, sempre
han encarnat allò que no es possible per a les nostres forces i la competència
entre filosofia i ciència els hi ha atorgat un significat pejoratiu, alienant,
però d’altra banda sense mites no hi hauria il·lusions i, ves per on,  una cosa tan etèria i
bescantada greixa les articulacions de l’acció, és com la guspira de la bugia
dins el motor d’explosió.

Per això, encara que soc poc o gens mitòman, no
deixen d’arrossegar-me les paraules que m’expliquen com es sent la gent que
necessita mites per sentir, i que encara que no creguin, tenen fe en un únic
deu d’ulls blaus i mirada penetrant. Aquí en deixo constància en homenatja a
Paul i a qui m’ho explicá. I a qui sempre hi creurà, mes enllà de preguntar-se el perquè.



  1. Sí, a mí també m’hagués agradat fer un pastís de poma i menjar-me’l al seu costat. El llistat de pel.lícules que has escrit van ser veritables camps de somnis i deixar anar la meva imaginació. Els ulls blaus ……

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent