Declare l’interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m’habita.
Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m’arrecere del pensament, d’uns ulls o de l’ànima incrèdula i esquiva.
Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s’atrevix a respirar en mi quan és certesa.
Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l’ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos.
Em declare ànima víctima propícia dels somnis.
I alegria.
I veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l’escoltes.
I paraula.
I un gest que mai explicaries.
I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura.
Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.