Tu que m’obres el goig
quan fas brillants constel·lacions
sobre la corriola còsmica
del no-res que es la vida.
Tu que sures sobre la terra molla
del record
impassible,
dolç presó on desenbaste versos.
Tu i el teu rostre,
voluble dibuix
on tria el matí
allunyar-se d’un món gris.
Tu que em fas creure
que la lluna ens bressa,
cada nit
si somiem un contorn
predisposat als llavis.
Tu que ets,
també,
gest divisori
com el fil invisible que és un tròpic
sobre la carn de terra del planeta.
Tu tenies,
tens,
una marca de guix als ulls de llum
amb què ara em mires.