ARA by Pura Maria Garcia
Malgrat que els records tornen a la costa i es resistixen a encallar-se entre les roques inamovibles que voregen la insolent illa d’allò que una vegada va existir, la meua mirada és un punt buit que no distingix el capvespre que les oronetes anticipen.
Hi ha cansament en les onades, cansament en l’horitzó, foscor dolça enredant el meu cor, com les algues mortes que no són arrancades per l’aigua que va i ve, amb l’ànim secret de netejar el meu interior i deixar-me ser jo: espai xicotet que, a vegades, sent l’espenta sense força d’aquest irreal present.
quan s’abandona l’home
només queda la persona