En recorregut pressentit,
cremant com la lava sobtada, bolcades a una vall rosàcia i profunda,
arriben les teues mans al portal sense forrellats del meu ventre. Un
segon és suficient perquè queden derrocades les argolles que
sostenen l’imprecís pes del pudor i les seues ombres.
Una veu clama darrere la
cortina invisible de la pell expectant. És la veu de la veritat,
bressolada pel temps que s’extingix. És la veu d’un desig precís
que assola amb bromera la mirada que lluita per ocultar-la. És una
veu inaudible per al món que naufraga més enllà d’aquest vaixell
senzill que ens porta, aferrats al timó de la passió, disposats a
deixar-nos véncer per la seua dolça espasa.