BOGERIA








REFLEKTIONS II by CARSTEN KE.




He acceptat l’exili del meu cos,
abandonant-me sens dubte al continent de la tardor de les teues mans.

Vaig deixar a un costat, més
enllà de la raó, la meua llar, els dies amb crepuscle
anunciats per les nits més sorpreses.

Vaig renunciar a l’estranya ombra que
deixava veure un bosc de preguntes darrere
la contemplació de la multitud que habitava, amb mi, en el
paratge de la terra coneguda.

Vaig oblidar comptar les hores, vaig
beure d’un colp els braçalets de versos que em portaven la
veu a què em dirigia sense saber-ho.

Vaig rebutjar les creences que, com una
llosa, m’arrelaven a un lloc gastat, impost, violeta i sense el
gest de la sorpresa.

Vaig perdre els vaixells que
s’aproximaven al port vençut dels records vius.

Vaig deixar el meu cor en la costa
silenciada per l’arena sense color, sense caragols de mar, sense a
penes onatge ni tempestats.

Vaig abandonar la meua silueta, els
preceptes impostos , les falses creences, el pudor innecessari, les
profecies estúpides dels falsos profetes i em vaig acostar a
la teua boca de rosella, als teus ulls sense ombres, a la teua ànima,
a la teua presència immensa de paraules.

Alguns em van assenyalar amb els seus
dits marcits. Altres murmuraven quina bogeria em feia marcar els meus
passos amb el teu nom. Cap d’ells va comprendre llavors la meua
bogeria, la necessitat del cor de sentir-se créixer amb
l’altre, aprendre l’aroma de la veritat partida,la d’un somni
inabastable que amb les mans s’aconsegueix cada dia.

 


2 pensaments a “BOGERIA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *