CEL ADORMIT
En el cel se superposen, confosos els
anhels exiliats de l’ahir i els records, les il·lusions que es
neguen a perdre el seu vestit de llum i els temors, antics
sentinelles que mai abandonen les coves del nostre silenci. Blancs,
blaus, tintats els colors de la vesprada i la nit…todos dormen en
el cel i fins a ell arriben, en vol quasi imperceptible, en vol
quiet, en vol amb les ales de la ment que somia.
Què xicoteta és
la Terra quan al cel li donem la mirada. Què distants els ulls que
ahir ens contemplaren. Com s’esborren els noms que mai no van ser
més que això…El cel és una invitació immensa a la nostàlgia.
Tot cap dins d’ell, la protesta i el perquè de la sang perduda, el
termini del crit que no cessa, el per a què de la llàgrima que
perenne descendix pel nostre rostre la galta.
Què xicotet és el
cel quan no el trobem a l’obrir els ulls!
Que amarg és el blau
quan ens falta i en la boca ens queda, únicament, eixa síl·laba
absent que mai no pronunciem!
Què fosc és el silenci quan en ell
pressentim la distància!
hermós, igualment el teu homenatge al Sáhara des del cor un petó