FERIDES by PURA MARIA GARCIA
Des del cor, al poble del Sàhara.
Va oblidar la pluja la brúixola humida que
assenyala la terra on ser un germen d’esperança. Va oblidar
l’existència dels camins banyats en ocre i soledats. Oblidà el paisatge en què tot són ombres, perquè
la llum intensa inunda les xicotetes muntanyes i les planes mortes.
Els núvols van alçar, del cel, el vel clar que el
cobrix per a fregar la terra, es van convertir en signes de laments
destinats a ser acallats, fins i tot abans de nàixer en la gola del
present. Sonà la música de la soledat compartida per milions de
boques que són sotmeses a la set per la nostra superba.
No va
haver-hi verb fet carn.
No va haver-hi comprensió, la pluja oblidà aquest lloc en què l’arena són grans
trencats del dolor més antic.
La pluja oblidà aquest poble que encara guarda forces per a bategar, malgrat ser
la ferida descarnada del nostre oblit absurd.