Temps és, però, que
tots dos
deixem caure les paraules
i no temam
la valentia del futur.
Probablement, naufragarem més enllà
de la terra comuna,
del clot de la distància,
més enllà de la blanquíssima
nuesa
de la força incontenible de l’atzar.
Així i tot,
a la vora dels somnis
bussejarem els instants construïts
amb el foc de la voluntat
que ens enllaça els llavis.
Així i tot,
el demà intrigant
serà la mar més ampla,
ens mullarà les passes,
ens traurà del riu marcit de l’oblit.
És temps,
ara que un vine és un camí
i una ombra la possibilitat de passejar per les temences,
quan vull esvarar
als teus llavis,
arruixar-te el cor
amb l’alé
de l’estima,
encendre el futur
amb el foc
d’aquest present.
Gràcies, Ferran per la teua foto.
Per a mi segueix sent un privilegi que escullis alguna imatge meva per acompanyar els teus peomes, preciós, un petonet