PATRIA
Estic asseguda enfront d’ella.
Ara sóc una veu que no tem
anomenar-la,
que anhela reposar en el seu silenci.
Han passat per la seua pell de terra i
sols,
hòmens i dones que, parlant les
llengües més distintes,
compartien el rerefons d’un únic
idioma.
Feta de gotes de passat i flors absents
que mai van estar marcides,
ella és el replec dels camins
comuns
que s’inunden d’un nosaltres
que s’alça sense cap covardia.
Espera les nostres mans,
les nostres empremtes,
les armes sense gallet
que són versos i frases
creades per aquells que ahir ens
precediren.
Indefinible,
víctima de la repressió
quan van cobrir-li la gola
amb la cinta negra de la intensa
hipocresia,
alliberada amb morts que van avivar la
seua força,
injustament calibrada amb adjectius
trencats.
menuda i, no obstant això, tan
immensa…
Immensa, armes sense gallet, només paraules i illusions.
Però també lluita pacífica sense aturador davant de les injustícies i els drets humans.
La cançó …. molt adient i el poema bell.
Bon dia !
Gràcies per aquest detall, d’avui,
fort i dolç.
I de fumuda que em trobo, també per,
també per altres que no comento,
que no he comentat per manca de forces,
i/o per excés de duresa.
Miraré de reforçar-me!! 🙂
Mai no estarem soles… és així com m’agrada a mi… indefinible , immensa