ABSTRACT by INES CORREIA MARQUES
No cal que
et diga el meu nom.
Malgrat no
comprendre l’inici del tot,
sense saber
el perquè de les respostes,
sense conéixer
les derrotes de la raó
que li
porten a deixar-se véncer per quelcom inexplicable,
sense que
t’hages esbaldit les llavis per a distingir-me
entre els
cossos d’uns i d’altres,
malgrat no reconéixer
en una gavina al viatger
que no
desitja tornar de l’horitzó,
sense
necessitar intuir l’ahir dels astres:
no cal que
conegues el lloc en què vaig obrir els ulls
abans de
sentir-me un més entre els altres.
No
necessites
els números,
els sil·logismes,
els indicis
cartogràfics,
cap adjectiu,
cap teòria
ni tan sols
el silenci.
Mira’m els
ulls que et miren,
desconeix-me
per trobar-me,
per saber
qui no sóc,
qui mai no seré
per descobrir-me al teu costat
en els
matins que s’anomenen
com s’anomena el dia,
en els teus
llavis,
en el que
encara no ha succeït.
No
necessites més brúixola que la teua ànima
per arribar
a mi
i espedaçar
les incògnites que guarde.
Sóc un
secret senzill,
perdut entre
les mans que t’acaronen.
Allò que es conèix amb maravella com la palma de la mà
només l’Alzeimer ho pot esborrar.
Molt maco: desconeix-me per trobar-me, per saber qui no sóc, qui mai no seré.