PARAULES ASSASSINADES
NO ME HAGAS DAÑO by MARCE DE LAS MUELAS
Ha caigut una gota més del metall assassí de
l’assassina espasa. Hi ha mil perquès ballant una litúrgia de laments, una llum
segada a deshora, donant nom a la crueltat i a l’egoisme. Ara és moment de
deixar caure les paraules de les dones maltractades, les paraules que cada dia
són paraules assassinades:
No sóc la teua propietat, sóc una dona. No et pertanc. De ningú sóc part total
ni tan sols fracció obligatòria. No sóc els teus peus ni les seues empremtes.
Ets tu qui agafa l’espasa de l’ira i el furor
per penetrar-me l’ànima que es nega a agenollar-se. Ets tu l’home que em mira
de reüll, sense atrevir-se a creuar la mirada en la claredat d’una intersecció
en què no hi ha vençuts ni sotmesos sinó dos iguals en la seua distinta
essència.
No sóc de tu. Mai no em sentiràs com la teua
pertinença.
Em forçaràs. Em forçaràs la boca, extirparàs
dels meus llavis esgotats un mínim bes gèlid i inútil; retorceràs els meus braços
simulant que els cobrixes amb l’imant de l’amor o el costum; violaràs
l’entrada, ja trencada, del meu sexe, alegrant-te en cada moviment perquè amb
cada un d’ells t’enganyes les entranyes i en elles fas ressonar les paraules
manar, amo, força. Em veuràs callar fins i tot la síl·laba tònica del silenci.
La pell del meu rostre engolirà l’aigua maculada de les llàgrimes que no
s’atrevixen a descendir de la meua consciència a la meua intenció, anestesiada
per l’horror.
Davant dels fills que van ocupar el meu ventre,
aquells sobre qui intentes prolongar-te i fer-los tentacles sense voluntat de
les teues imperatives reaccions, davant d’ells, deslligaràs la corda gruixuda
de la teua violència i el teu humiliant idioma.
Em veuràs derrotada, amb la son partida en les
meitats exactes de les nits en què fuig de tu, de la teua veu, del palmell de
la teua mà, del puny que intenta afirmar la teua pobresa guanyant-me, a colps,
la puresa de la carn del meu cos.
Deslligaràs tota la teua venjança quan et diga
que, asfixiada, únicament tinc forces per voler anar-me de tu, fugir a
qualsevol lloc que no tinga el teu nom, la teua veu, la teua silueta, quan ja no recorde en absolut
la paraula amor que tant vaig pronunciar quan no eres l’esquena del meu
assassí.
No acceptaràs que trenque el meu temor i
preferisca la soledat a la soledat de tu, que m’atrevisca a mirar-te les
vísceres i et diga: “Mai més, ni un sol instant. No sóc la teua propietat. No
et pertanc”
Tal vegada, triaràs acabar amb la bromera de
la por que ocupa la meua gola, retallar el meu coll, segar-me la vida a colps
nocturns i astuts.
Tal vegada, m’assassinaràs amb les mans que
haurien d’haver-me acaronat sense violència. M’assassinaràs, malgrat que, amb
fil de veu, els meus llavis et repetiran que no sóc teua, que no et pertanc,
que mai em deixaré engolir per les ombres per a ser la teua eterna, submisa i
pobra ombra.
… podríen ser aquestes les paraules temudes, les paraules que es volen silenciar… assassinar. Bona nit
Segon un poema d’Estellés
la principal causa de mort del home és la dona,
i es podria dir tant per activa i com per pasiva
i també a l’inrevès.
Pels que creuen només amb aquest món de depredació animal
i els dos passaren a ser una mateixa carn per a gaudir-la
on la dona no pot ser sense home o a l’inrevès,
i com a segon definció i degeneració imperant
tàcita, implicita o són d’un home o no són,
i tanmateix a l’inrevès.
Les persones són un altra qüestió
les persones són lliures
lliures de tot aquests maniqueistes bisexuals imperants
en edats de fruir i abans de les frustacions humanes.
El cor es tot pura carn sens os
i sembla ser que sovint es converteix
més l’amo de tots els crims passionals,
que no dels amors.
Només una persona que pateix un desequilibri entre la ment, el cor i l’ànima es pot comportar així, i pel que sembla la societat i les institucions fan el pitjor que és pot fer en aquets moments, que es atacar-la, arraconar-la, i desequilibrar-la encara més per provocar-la a dur un acte violent i fora de lloc.
Pot ser necessite de lleis i tractaments alternatius.