TOT
LONELINESS by PURA MARIA GARCIA
Tot va quedar
inclinat sobre la humida distància.
Els nostres cossos van cedir
al desig
i van quedar dormits
sobre les mans de la nit.
La paraula va descendir
a buscar-nos els llavis,
ens va trobar
la carn enardida.
A l’oceà de gotes que ja érem
se’l van unir les meduses del record,
els corals vençuts que l’ahir tornava.
Tot va quedar
com queda l’alé després del bes:
nenúfar embriagat de la saliva nova,
brollant de les llengües que assentien.
Era el desig un vaixell,
una brúixola,
la cançó despietada de la carn,
l’ illot més pròxim a la costa amagada.
Et mirava les mans
per a veure què bategava en la teua intenció,
per on arribarien els besos
de la teua boca de mar,
des del teu interior senzill.
Tot va quedar
com quedà l’arena viva,
descansats, un cos junt amb l’un altre,
tot i cridant,
ja sense veu,
la seua victòria encesa.