Publicat el 28 d'agost de 2010
LA FUGIDA DEL SOL
LOW TIDE by RAIMÓ
Fuig,
corsecat per la
nit.
La seua pell
ardent
s’ha anat
despullant
en l’endins
d’aquest cel inundat,
llargs
cabells de llum,
herència
retrobada
en el temps que
davalla.
Naix,
pel dia proclamat,
davant de cada
dia,
com ell, abandonat.
Coneix la seua mort
mentre fa camí
al mig dels
emmelats braços dels astres.
Sap que quan la
foscor
ultrapasse la
fatiga planetària,
caurà abatut,
serà un guerrer
quasi extingit
dins d’un taüt
iridiscent,
cobert d’ombres
inclinades a la vida.
Naix,
el Sol,
navegant i roent
els ulls efímers
del firmament.
Naix,
tot i sabent
que el seu escalf
penetrant
s’ocultarà,
aprimat i
indefens,
per habitar
darrere de la nit.
Només ell pot
assajar
el gest absent
de nàixer per
morir
i ressorgir
com un somni
inextingible.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de EXPERITEXTS per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
El sol es veu nèixer i morir a velocitat terrestre,
el temps en referència a aquesta velocitat meridional terrestre
menys el lapsus de la lluna quan es veu al mig,
i a altres latituts antàrtiques es diferent
però el sol sempre és despert al seu lloc
i de moment encara no s’estingit.