ECOS DE l’HIPERESPAI
DRIVING 2 by JESUSEGE
Paraules als que descobrixen la rima i la poètica en la física
quàntica i les seues propostes; a qui és capaç de sostraure
la seua essència i imaginar-la, suspesa i vibrant, entre les cordes que subjecten l’hiperespai; als que somien amb comprendre el batec de les deu dimensió que pareixen sustentar un hiperespai paradoxal, grandiós i, al mateix temps, senzill i intel·ligible.
Si prescindisc del metre i la quadrícula que arraconen els meus sentits i els derroten, la mirada s’entreobri i es convertix en una benedicció emmascarada, una ratlla fortuïta que traspassa els meus ulls.
L’univers queda reduït a un cercle a penes perceptible. Flota, amb moviments perfectament predicibles. És la pupil·la absorta i jove d’una boca gegantina, perpetrada per llavis lluminosos, estreles que abans de morir encara van executar l’acte generós d’entregar al cosmos la seua llum vital, els feixos de la seua carn iridescent.
La boca impronuncia els impronunciables batecs del TOT, hi queda darrere del nou hiperespai que sense rubor es mostra, condensant la seua matèria, encastant la seua essència a dimensions que són múltiples de dos.
El TOT és blau, un comprimit tapís on la vida batega baix aparences irrecognoscibles i profètiques. Cada planeta és un mil·límetre de l’horitzó que tot ho envolta, una mossa permanent en la volta celeste admirada des de l’ORIGEN per les ments inquietes i les oïdes precises.
Les parets de l’univers se cimenten en una superfície inimaginable, alterada per l’augment dimensional de la pell còsmica: una gasa que ondula, en la seua extensió màxima, traspassant la seua pròpia altura, diseccionant la seua longitud, la seua densitat, la seua temporalitat, la seua causa.
Les forces de la naturalesa superior, doblegades davant del pensament interrogant, endevinen admirant qualsevol partícula mínima de mínima matèria, que absolutament la totalitat del que veiem i som, des d’una vall a una illa, des de la rosella al cor del vers, més enllà de carn vital de l’univers, és un acord infinit de vibracions espasmòdiques de l’hiperespai.
El blau voreja les cordes estel·lars, les galàctiques anses d’un espai que es nega a ser pany de la vida, explicació i monòleg d’una Creació que encara s’amaga a la comprensió de la nostra ínfima consciència.
…i m’enganxes aquest dia mirant de dibuixar,
un detall, un detall,
a veure com anirà.