MÉS ENLLÀ DE LES OMBRES
Aquell era el temps on el desig i els somnis es confonien.
Sotmeses a les naus de les nostres mirades, les
brases del capvespre sostenien les sentències de la carn i el pensament. Els llavis atorgaven l’aliment del cor
destil·lat, eixarcolaven les arrels amargues de les ferides.
Em buscares els ulls més enllà de les ombres.
Em perseguires la boca.
Atrapada en el fons del mirall de les preguntes,
vaig admetre témer l’hàlit de l’abraçada encesa, les flors exultants de la
tardor arrapada pel sentiment dels amants, ser un cos fervent de les teues mans,
desbocada rosa d’un firmament on la pluja pot ser fúria i alhora gemec.
Llavors, em van invocar les teues respostes i va morir la crueltat del passat ,els
malentesos que un dia el van exaltar.
Lentament, la teua mà es conjugà amb els
meus cabells i em furtà l’únic somriure que explicà el meu silenci. Aleshores vaig
témer sentir-te la pell en cada gest, ondejar en el moviment àvid dels teus
dits, descartar les muralles del meu cos i trobar en el teu nom el vendaval per
derrotar la meua soledat i els secrets on
el temps tan sols és una treva.
Em despullares amb la teua veu , van envellir
les enfosquides temences i , tot redimit, el
raig de la por va romandre vençut per la llum de les paraules.