Publicat el 12 de maig de 2010
A LES FOSQUES DEL VERS
De vegades, he pensat que entenia la veu dels versos. Els poemes em creuaven per dins, eren el tret de gràcia abans de la mort de l’idea. No quedava res al fons del pensament, només paraules. La cendra del verb era un fum declinat, innecessari. Després, s’ordenaven les línies: primer, els sentits marcaven els inicis mentre s’inundaven de pluja les últimes síl·labes enceses.
A les fosques del vers arrencat al poema, les lletres adormides despertaven secretes, aïllades en miratges oblidats.
De vegades, sent aquesta força que ens fa nàixer els versos i sóc jo qui naix, com un signe tebi que desitja trobar-se amb la teua mirada.
A les fosques del vers arrencat al poema, les lletres adormides despertaven secretes, aïllades en miratges oblidats.
De vegades, sent aquesta força que ens fa nàixer els versos i sóc jo qui naix, com un signe tebi que desitja trobar-se amb la teua mirada.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de DIARI SECRET per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent