POTSER…
Potser que hui el dia s’anomene dimarts,
el sol aparega en la frontera amb la vesprada groga,
les aus mostren el seu ventre al firmament,
el pa nodrisca els núvols famolencs,
un llavi caiga sobre l’altre,
dormides, les ombres siguen un abecedari llunyà …
Potser totes les batalles es perden
malgrat les bales de carn que disparen les boques…
Potser. Potser que hui s’assemble
a la cortina
que despassa l’ahir
ia l’ahir ens torna…
Potser tanque els ulls i la teua esquena
es convertisca en la frontera il•limitada
amb que juga l’extrem feliç d’aquesta llengua…
Potser s’unisquen els dimonis i les flors,
abraçant una veritat que s’acreix
amb el blanc
i el negre dels meus ulls.
Potser es detinguen els camins
després dels passos que mai van existir…
Potser la possibilitat es trenque
i el meu nom siga el teu…
Llavors no importarà,
t’hauré estimat com s’estima
l’alba a les pupil•les,
amb un amor carnal
que ferix com a espasa,
com l’amor a l’amor,
ni més, ni menys…
que m’expliquen i em donen motius per seguir entenent el que és la mena d’amor que sento, com el visc i com el pateixo: “…que fereix com a espasa, com a l’amor a l’amor, ni més ni menys”. Gràcies pels teus versos!