I
L’arbreda de la fosca
dringa pel dol
del vent planetari.
II
La veu del vent
és un soroll remotíssim…
Fa massa tems que no ets açí.
III
Les paraules ploren
entre el gris difús
d’aquesta brisa freda.
IV
Només un cos sol
on cap l’aparença
dels colors adormits.
Tot és silenci i vent,
porós horitzó
en una mar deserta…
Quants els vents hi semblaven ser-ne favorables
van fer l’impossible per què no hi continuaren sent-ho
ara que els vents semblen voler continuant sent-ho
els vents desfavorables s’han convertit en els més amats,
de tots els vents haguts e per haver.