SOTMESA A L’ALBA
A l’alba em sotmet,
amb les palmes de les meues mans
obertes a la llum del matí
que incandescent s’endevina en els teus malucs.
Obris la porta i llisquen els instants
que un fregament transforma
en cúspide celeste,
amalgama de suor, pell i carícies.
A l’alba sotmesa,
sobre la seua estora clara,
oferint-te l’esquena
mentre centenars de cercles redons
puntegen la volta del cel
construït amb els teus ulls i la meua boca,
em beses recorrent amb els teus llavis
fins el confí infinitesimal
de la meua pell blanca.
S’exciten les ombres de les ombres,
es retiren vençudes
perquè la teua llengua creix,
dolçament, contra elles.
L’alba és inevitable.
Lluïx la seua llum que ja no dorm
entre els llençols dels versos
que ahir van escriure els teus dits.
No importa que aquesta siga l’hora de l’adéu,
el temps del silenci,
fins que l’alba nova et faça tornar…
No importen els buits sense paraules
que el teu sexe abandona
en mon pubis d’aigua….
Res importa ara…
L’alba es desplega com la pluja…