FETES D’ENFILADISSA
Fetes d’enfiladissa, com la veu única que es distingix en el desert, les teues mans van avançar ahir sobre la incertesa.
Era de nit i el nostre primer abraç va enlluernar a les estreles que vagaven extraviades en el cel sublim d’una habitació tan profunda com el fons blau del blau oceà.
Era de nit i les fulles de llum de la finestra de la lluna, de bat a bat es van obrir per a mirar-nos des d’allà, des d’on la boira moria per poder divisar-nos.
Les teues mans es van avançar a la teua llengua. Anaren on anaren, aclarien les ombres més fosques i em portaven a elles. Als meus ulls van caure les preguntes dolces amb què també m’estimes, els silencis secrets que desitgen romandre darrere de la teua ànima perquè són la teua possessió preada. Vas voler caminar sobre la meua veu, omplir-me la saliva amb els teus somnis, bressolar el que fins llavors em doblegava el cor, abocar la llibertat que se sentia absent de mi, de les meues paraules.
En la paret dels primers minuts, vas escriure amb el foc dels teus llavis un t’estime alliberat i creixent, envoltat de temors i nostàlgies que no ens dolen, amor meu, per que són ombres que desitgen aclarir-se amb l’itinerari dels dies i les ànimes.
Fetes d’enfiladissa, les teues carícies van reptar el més fondo dels meus somnis, l’amplitud de l’erm que de vegades sucumbix a la tristesa i al silenci, el mateix des del que, quan els minuts s’espessixen i creuen el pont del meu passat, t’explicaria que tem al temor innecessari, que també dubte, com tu, del temps, que m’amagaria, com una xiqueta, darrere de la porta de la nit i allí, acatxapada en un dubte blanc, m’adormiria esperant el matí inesperat.
Fetes d’enfiladissa, les teues preguntes van desgranar les meues respostes, m’han fet saber-me el teu espill, lloc carnal en què sense temor pots mirar-te els temors, perquè sóc com tu, el que tu eres, voluntat d’avançar entrellaçada amb la por al camí i algunes de les seues estacions angostes.
Com un juny lluminós, la teua boca va abandonar ahir un bes a la meua, vam creuar la mirada i ens vam dir, enmig del temor de témer, que també en un replec de la por, ens estimem.