Roselles a contrallum by M. Canicio
Els teus llavis obrin
els matins dormits,
trenquen l’alba
i la desfan.
Queden en ells els badalls
que els teus besos de mel
permeten a l’aurora.
Queden suspesos,
a l’espera
de la teua llengua i el meu desig.
Mentre el capvespre s’abandona
per a guardar-los,
els teus llavis recorren
la primera pell del dia
en un acte profund,
esborrador d’absències.
Són muralles rogenques
que franquegen les teues paraules
quan la realitat sentida
subjuga somnis nous.
Els teus llavis roselles
són signes perdurables:
calma excitada on el silenci
es rendix i es despulla.
Als ecos de la seua forma
s’adherixen les meues preguntes,
enllaçades a aquesta boca
que hui també et busca.
El dia cerca la seua llum,
la seua ànima primigènia,
segur que en ell habitarà
la teua veu més fonda,
els teus llavis encarnats
i l’amor necessari.