FINGIRÉ
Fingiré que desconec el sabor de l’absència
que deixes quan les teues passes enxiquixen
els camins
i solitaris queden els ulls que et busquen.
Fingiré que el fum de la cigarreta seda el
meu cor
i el
transforma en tambor que engroguix
records imprecisos, vesprades de novembre
que perixen.
Fingiré que la veu, el telèfon i les cartes
són ponts que no es tanquen ni tan sols
quan les barcasses del futur s’afonen i
sotsobren.
Fingiré paciència. Simularé que els
rellotges
són de cera incolora i es desfan amb cada
colp
d’hora encollida sobre el penúltim minut.
Fingiré que s’allunyen ells, els matins,
carregats
amb gladiols inventats quan la teua mà en
l’aire
llisca el teu adéu i em somriuen els somnis.
Fingiré la meua fortalesa. Faré com si la
meua soledat es dividira
al pensar-te i dir en veu alta el teu nom,
la teua identitat, la perxa vocàlica que
acull el teu cos desitjat.
Fingiré que sóc capaç de véncer aquesta
nostàlgia
que s’entesta a convéncer-me que el futur
cap en un sol demà.
Fingiré. Podré inventar, inventar-me un ànim
inexistent, exagerat i irreal, una alegria
que no tinc
quan sóc buida de tu i cerque el teu abraç.
Fingiré que aquesta espera en què
t’esperance és indolora.
Fingiré un somriure quan algú somie
prop de la meua pell i em recorde que és
possible
que l’amor desfaça el temps que no passa.
Fingiré que no anhele la teua tornada perquè
pugues
esquivar la urgència amb què inconscientment
reclame la teua llengua, les teues idees, el
teu sexe i la teua presència.
Fingiré ser au adormida, recolzada en la
polleguera de l’espera,
mentre desdoble cada ombra prematura
que porten les estacions que no són
primaveres.
Fingiré. Seré impostora de mi
perquè no et dolga estar absent de la meua
boca.
Fingiré. Puc fingir que resistisc
l’enyorança
de trobar-me entre les teues mans de d’heura
enfiladissa.
Puc fingir-me, allunyar-me de la lògica en
què em saps
la dona que t’ama, qui regira el fosquejar
i el fragmenta en estreles perquè tornes
ocupant l’amplitud de totes les senderes.
Fingiré. Simularé. Seré impostora del hui
que
dens se subjecta als meus malucs.
Saps que no podré
fingir-te,
que és impossible ocultar l’empremta de
l’amor
que cada dia al meu cabell de medusa
exploradora
deixen els teus dits tebis i concrets, el
teu llavi somiador
la veu que et recobra, el sol, el teu cos
grat.
Fingiré que suporte l’espera fins que
tornes,
però tu saps, amor meu, que espere
també les ombres blaves de les teues
passes.
Aniré a tu, has dit amb paraules vertaderes.
L’espera es fa un temps que batega innecessari.
Torna, amor meu, torna’m els teus llavis,
deixa’m el temps on no hi cap l’espera…
Fingiré que la veu, el telèfon i les cartes //són ponts que no es tanquen ni tan sols // quan les barcasses del futur s’afonen i sotsobren.
(Arribam al port corrents per veure com s’allunya el barco, però en ve un altre i l’agafam…)
Salutacions cordials…