Publicat el 28 de setembre de 2009
PLUJA DE VERSOS
ATZAR I ABISME
Fuig l’ombra
quan els teus llavis
s’obrin.
S’enganxa el blanc
al buit
amb què es nodreix
la lluna.
Lluny de ningú.
Lluny de l’oracle
de les nits immenses,
potser esquivat,
el crepuscle
és foc i és
gesmil,
en l’estiu dels teus braços.
LA PRIMERA VEGADA
Imagine i recorde
com fou la primera vegada.
Mirava les teves passes,
premonitòries flors
després de la púrpura pluja.
Com herba aferradissa,
els teus ulls
aclarien el present
acaronant-me els pits
i la nostàlgia.
L’habitació somniava
amb nosaltres.
Tots tres creixien
al ritme de l’extraviament
—dolça cançó
amb dolces síl·labes—.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de POÈTICA DE LA CARN O LA PARAULA per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
anar, extraviar-se en camins pressentits però nous, un descobriment de la pell i del desig intravenós. En una abraçada s’hi fa lloc a l’atzar.