PLUJA DE VERSOS





ATZAR I ABISME

Fuig l’ombra

quan els teus llavis

s’obrin.

S’enganxa el blanc

al buit

amb què es nodreix

la lluna.

Lluny de ningú.

Lluny de l’oracle

de les nits immenses,

potser esquivat,

el crepuscle

és foc i  és
gesmil,

en l’estiu dels teus braços.

 

LA PRIMERA VEGADA

Imagine i recorde

com fou la primera vegada.

Mirava les teves passes,

premonitòries flors

després de la púrpura pluja.

Com herba aferradissa,

els teus ulls

aclarien el present

acaronant-me els pits

i la nostàlgia.

L’habitació somniava

amb nosaltres.

Tots tres creixien

al ritme de l’extraviament

—dolça cançó

amb dolces síl·labes—.

 

Un pensament a “PLUJA DE VERSOS

  1. anar, extraviar-se en camins pressentits però nous, un descobriment de la pell i del desig intravenós. En una abraçada s’hi fa lloc a l’atzar.