EL RITUAL (I)






Una vegada ha arribat a la planta de l’edifici en
què està ma casa, la segona, fa sonar quatre vegades el timbre de la porta.
Tots sabem el significat d’eixa cadena de sons, immutable des que un dia li vam
donar forma sonora a un “entra” i a un “t’espere”. També som conscients que són
quatre anelles simbòliques, carregades d’emoció continguda. Són innecessàries. Sé
que no em cal arribar a la porta per a obrir-la perquè ell du les claus que li
permeten franquejar ma casa i el meu cos. Aguaite la seua arribada com faig una
vesprada des de fa tants mesos que no encerte a rememorar la primera vegada de
la seua primera vegada malgrat que encara hi sent la densitat que va produir en
el meu cos i la meua ment. Li espere amb el cos nu i submergit quasi per complet
en una banyera inundada d’aigua tèbia i oli de molsa, negada amb el meu desig.

 

La porta del bany està entretancada. És la forma
que pren la provocació subtil que antecedix els seus passos endinsant-se en
aquesta habitació, invadida pel fum del sàndal que ha començat a cremar-se uns
minuts abans que l’aigua em continguera. Advertisc els seus passos,
cadenciosos i exactament idèntics, deixats premeditadament sobre la superfície
estreta que conforma el corredor que entrellaça l’exterior, la porta, i
l’interior de mi. Abans que òbriga la porta, lentament, i em mostre la seua
mirada profunda, abans de dirigir-la als meus llavis humitejats, sé que ell es
deté premeditadament i respira, tanca els ulls per a pressentir i
pressentir-nos, sent l’espenta càlida de la vehemència que allunyada de
qualsevol contenció, s’expandix per a acurtar els segons que ens distancien
temporalment, que separen la nostra trobada de la possibilitat i la convertixen
en realitat.

Subjecta el pom platejat de la porta del bany, l’estreny
amb una certa fermesa, com farà a continuació amb la meua carn i després de
detindre’s en la pausa artificial construïda per la seua mà, accedix a la senda
imaginària que li conduïx a mi.

 

Vaig llegir l’anunci una vesprada d’un mes que no
recorde, però que no he pogut oblidar. Sense citar expressament el seu nom ni
un altra dada que dibuixara la seua identitat, el text d’aquell breu anunci,
mesclat amb paràgrafs que incitaven a la compra o a la venda de desenes
d’objectes, es mostrava com una provocació inusual i cridanera. Algú, un home
de mitjana edat, s’oferia per a realitzar a la dona interessada un ritual
especial de bany. L’acte del bany, convertit en un conjunt de minuts i
sensacions provocades i estimulades per unes altres mans diferents a les
pròpies es convertia en una invitació inevitable.

 

Li vaig telefonar. Vaig marcar el número de mòbil
que havia inclòs en la seua proposició de paper i li vaig escoltar la veu i
allò que guardava al seu interior.

 

 

 

 

Un pensament a “EL RITUAL (I)

  1. precioses paraules d’apropament… bonics somnis, boniques realitats barrejades amb moltes olors i llavis humitejats… Somnis plens de música Pureixon… plens de COLORS TRIATS AMB CURA I AMB FINoR. ELEGANTS….
    FELICITEIXONS!!!
    ANEISON
    Espero que estiguis broquíticament curada!