SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

KEROUAC I LA CAUSALITAT

Els poemes de
Kerouac mai no han aconseguit sacsejar la meua sensibilitat com altres autors,
altres versos i altres imatges plàstiques ho han fet. Tractar de descobrir la
raó és pretendre captar l’essència de la poesia per a  intentar continuar amb la gosadia de definir
què fa que un vers es convertisca en una carícia, en un impacte emocional o en
un terratrémol que assola amb benignitat 
l’ànima.

 Un text en prosa és un fragment de realitat,
real o fictícia, que s’assenta d’una manera contundent davant dels ulls de qui
vol desxifrar-lo, llegir-lo i interpretar-lo una vegada ha recorregut eixa
senda preciosa que conduïx dels sentits externs a l’ànima, d’allò que s’ha
experimentat en ella a les pròpies vivències i des d’aquest punt emocional al
pensament estètic i simbòlic que les interpreta, embriagat per una sensació
indescriptible que únicament s’experimenta quan alguna cosa  o algú ens commou la pell i el cor.

No obstant això,
el poema es desplega amb aparent humilitat, ja fragmentat en versos que citen
la mirada del lector per a invocar la seua lectura. L’un sobre l’altre,
encastats per pauses certes. Elles, les pauses, les formes que adquirix el
silenci per a penetrar els versos i dur el timó de la poètica, es mostren
distintes, intencionades i conscients del seu poder quan vagaregen amb precisió
entre un vers i el següent, entre una escletxa de bellesa i aquells amb què ha d’unir-se
perquè el poema siga veritat. La pausa espera que la veu interna del lector es
detinga abans de continuar caminant pel vers successiu i ser el silenci més
intencionat de tots els silencis.

La poètica
transcorre entre els versos que els poetes arrepleguen quan diseccionen la
realitat i les seues ferides. De vegades, hom busca involuntàriament una
resposta i descobrix la primera paraula d’un poema que no pretenia ser trobat,
sobtadament. El caos ordenat i vital, entròpic i preciós, que forma nostra
ànima i les vivències que ens constituïxen, s’ordena per a ser vestit amb
línies poètiques, versos i manolls seqüenciats d’estrofes. La poesia esborra
ferides antigues i les transforma en empremtes pacificadores amb què tenim la
possibilitat de  reconciliar-nos, sense
curar-les.

Quan vaig llegir
per primera vegada alguns dels poemes dispersos de Kerouac no vaig percebre que
la mà dels versos s’estenguera i buscara les meues: vaig sentir el mateix fred
amb què potser ell desitjava contagiar-me. El poeta americà, posseïdor d’un nom
compost, Jean-Lluís, que va simplificar i va transfigurar en un acte lúdic i
irònic, va passar a formar part dels autors que havien desitjat dir-me però
no havien aconseguit arribar-me

Ahir, una persona
molt pròxima a mi va extraure un llibre de Kerouac i el va abandonar sobre la
taula en un acte menut, un d’eixos actes que semblen haver estat realitzats més
enllà de tota transcendència malgrat que són els que posseïxen una
intencionalitat tan potent que mai no arribem a comprendre-la, afortunadament. L’home
de mentó pronunciat, mirada evadida i ulls profunds, amb un nom compost i la
voluntat de ser poeta, tornava a la meua vida, novament. Mai no he cregut
totalment que les casualitats siguen exponents simbòlics de fets que encara no
han succeït o calaixos metafòrics que conserven en el seu interior una cadena d’accions
que conformen un futur únic, destinat exclusivament a cada un de nosaltres. No
obstant això, des de fa uns dies, intuïsc que els actes i esdeveniments,
especialment els més minúsculs i aparentment els de menys importància, amaguen
símbols i indicis que desitgen amb vehemència ser veu per a la nostra
consciència.

Si voleu llegir el text sencer i els poemes , cliqueu “Vull llegir la resta…”

Kerouac va tornar ahir a la meua vida. Les
paraules que dormien al seu llibre van quedar sobre la taula, dòcilment unides
en poemes dispersos i breus. Vaig agafar amb les mans eixe conjunt poètic i una
pàgina, la que romania marcada amb prou feines per un duplicitat en el vèrtex
superior, va mostrar la seua voluntat de ser llegida pels meus ulls: ca ciutat
que va descobrir l’escriptor de mirada intensa, una vegada més, es fragmentava
en barris convertits en versos extremadament curts.

Kerouac
no va comptar amb que el temps havia
transcorregut per a mi, també.  No sabia
que he deixat de creure que els esdeveniments i les casualitats es
produïsquen
a l’atzar. L’autor que va canviar els seus dos noms per un nom distint,
un
tracte aparentment de perdedors, no era conscient que ahir trucaria la
porta de
ma vida, involuntàriament. Aquesta vegada, va provocar les meues
paraules i em
va agitar l’ànima, em va incitar a dibuixar versos, amb una forma
semblant a la
de la seua veu. Ells són les mans que m’han acaronat hui,  només unes
hores després, per  desfer el gris antic d’aquest matí nou:


1.

La realitat és

el no-res.

Ens van educar

amb miratges,

forçats a creure

en el demà.

Si la possibilitat succeïx,

no és fet, llavors?

Ella deixa la seua presència

en el ser d’un instant.

Després, mor.

Forma el no-res.

És la realitat.


2.

L’amor

únicament existix

mentre

s’enyora.

Els barris són

estranys

cementeris

d’estima morta

que la ciutat

encara vetla.



3.

LA CIUTAT I LES SEUES
FORMIGUES

La consciència de l’home de l ciutat es
deixa engolir pels seus remordiments, sobreviu a les formigues, als actes que
ha deixat per fer, a la vora del camí.

 

4. 

NEW YORK

La naturalesa no batega on el pont de
Brooklyn comença. Allí, la ciutat és un holograma que no pot enmirallar-se en
el cel que la cobrix. Les ments dels seus habitants buiden la seua angoixa en
ella. Aquesta ciutat negra s’avorrix a ella mateixa, cada dia.


Per escoltar KEROUAC recitant alguns fragments dels seus poemes, cliqueu aquesta paraula: KEROUAC



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de DIARI SECRET per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent