LA VEU DE LA PELL


La pell té veu pròpia,
una forma innegable que s’expressa amb un diccionari de paraules
impronunciables que va construint-se al llarg de la vida.

Així és també la
meua pell, una edificació que s’alça sobre el meu cos, malgrat els seus canvis
i la fisonomia traçada per la successió dels dies i els anys que es  mesclen amb la meua essència immutable i
definixen la meua identitat.

He conegut la
profunditat i els límits de la meua pell amb les carícies que han estés sobre
ella altres pells.

Altres mans m’han
fet percebre la diferència entre el fregament lleuger i incitador, aquell que
provoca el pensament mentre adorm lleugerament l’epidermis, i la carícia
intencionadament intensa que perseguix l’excitació i la metamorfosi  de la túnica corporal, per a convertir-la en
un vel que ens cobrix, però que desitja ser despullat pel desig.

Si vols llegir la resta del text, cliqueu “Vull llegir la resta…”

La meua carn
reconeix la textura del tacte vacil·lant, pudorós, el moviment inicial dels
dits, exploradors de la carn i els seus replecs, el que es produïx mentrestant
la ment vagareja entre els remordiments, la interrogació, la mesura del risc i
les ombres que els llavis de la hipocresia ens han deixat. És anunciadora d’un
ritme previsible que ascendirà i desfarà els prejudicis, convertint-los en
anhel desbocat que s’interna en la nostra voluntat.

Moltes mans es
van aproximar als meus contorns amb la dolçor de la primera vegada, desitjant
buscar-me la pell per trobar qui sóc i 
aguaitar a  l’interior que s’enfuig
de ser posseït tot sabent que no s’aconseguix mai contornar l’esperit
inescrutable que ens forma, que no és possible empresonar la llibertat més
íntima de l’altre ni tan sols amb un carícia prolongada.

Altres arribaren sobtadament
a mi, sense ser anunciades per paraules o gestos. Van recórrer la meua silueta
i el seu embolcall amb urgència, sota la pressa que posseïxen les mans que saben
a la bestreta que cada anatomia és el replec d’un camí que no hi té cap horitzó,
que no ha de finalitzar mai. Elles em visitaren la carn, la van poblar de
fregaments suaus que no van deixar més empremta que la seua empremta, fragmentada
en aletejos d’un esbart d’aus que trencaren el cel i foren  conscients què ningú esperava el seu retorn.

Va haver-hi
carícies que van començar darrere del fons suggeridor d’una paraula situada en
el lloc exacte de la veu, fent diana en l’emoció i al paratge on el sentiment
residix i es recrea. Van ser contacte i significat, llum creadora que sacsejà
el meu pensament amb la precisió d’allò que mai no pot oblidar-se.

Les mans, totes
les que van ser, les que encara són i també aquelles  que dormen expectants a l’abric de l’atzar
que el destí atresora, juguen a fer malabarismes carnals sobre el meu cos i la
túnica porosa que el vestix. Algunes són recordades cada dia des del present
encés i lluminós. Romanen a un lloc diàfan, a l’espera que el meu embolcall
vital  i el seu record les invoquen i
tornen prenent la forma d’un un instant rememorat, una flaire que amagaven.

Altres tenen el
valor d’haver-me construït, de ser en mi una pauta inesborrable sobre la qual
han crescut la meua ànima, les meues incògnites i els somnis que encara em
provoquen.

Sent a cada mà
que ha fet camí sobre la meua pell. Em aquesta nit de setembre, totes elles s’endinsen
en la meua soledat buscada, despleguen la seua essència de llibertat, m’acompanyen
i convertixen la melangia en un trànsit cap a un nova trobada.

També elles
escampen el teu record, dilaten l’espectre del teu nom, el que ocupa la meua
saliva des que existix sense l’aigua de la teua llengua.

Hui et pense. He
començat a recordar-te tal com es recorden els noms que tixen l’ordit del
passat de cadascú de nosaltres.

Les teues
carícies, les que seguiren a la primera abraçada i foren una rubrica d’amanyacs
que afirmaven les certeses venidores, han acudit a mi en desbandada indòmita.

Hui, amb la
distància que porta el temps que convertix unes mans en un ahir intraduïble, sé
que no era la meua pell la que anhelaves quan desitjaves fregar-la. Buscaves el
sabor de la carícia essencial, la que perseguixen les teues mans des que van
intuir l’amor quan l’amor no era sinó un somni abastable. No era  a mi a qui besaves en els meus llavis: era la
boca de l’amor la que desitjaves. Fregaves l’extensió incandescent de la meua
esquena nua i dels meus braços, friccionant la seua superfície convertida en
una benvinguda amb les teues mans.

Ens miràvem amb
els ulls somrients, detenint cada segon abans que expirara la seua caducitat no
desitjada. Intentàvem mesclar l’essència de la intersecció de la nostra carn,
les veus distintes, en un sol so interpretable. No anhelaves la meua epidermis.
No era a mi a qui amaves. Pretenies aconseguir l’embolcall de l’amor essencial,
el que no té inicials ni noms propis que s’escriuen, sinó el que es repetix en
cada una de les identitats a què amem, com un somni preciós.

Això, hui ho sé,
ja és suficient.

Hui, et pense.
Aquesta vesprada sense grisos que porta els últims batecs de l’estiu, et
recorde.

Ara que la meua
memòria aviva el passat, em reconec tan semblant a tu que amb prou feines
diferencie la meua pell de la teua.

Hui ho sé: ambdós
ens vam donar molt més del que ens lliurarem.

 

3 pensaments a “LA VEU DE LA PELL

  1. de la pell ens reconeixem, ens emmirallen en l’altre/a i arribem a intuir com podem arribar a ser de partícules elementals, emocionals, sexuals, sempre en desig. Per mitjà de l’altre ens endinsem en el nostre gaudi que alhora permet el gaudi de l’altra i l’abraçada segueix sent un punt de connexió pel contraban de silencis i carícies.