Setembre té nom
de ciutat allunyada.
Desconec el perquè, però pronunciar el nové punt suspensiu
de l’any m’impregna la boca amb un sabor a capvespres més breus, a foscor que s’avança
a allò previst, a ventijols que s’enardeixen,
a colors en la pell que recobren la pal·lidesa quan el sol perd part de la seua
gosadia, a paisatge buit de qualsevol guarniment.
Setembre, final
minúscul que dóna pas a una cadena nova de dies i nits precises. Podria
ser una muntanya inexplorada, el nom d’un riu que s’imagina desèrtic i àrid en
alguns dels seus trams, serpentejant per un lloc en què abunden les extensions
ocres que espanten les pinzellades de verd que originen la vida. Potser si un
vaixell, un continent o un esbart d’aus migratòries buscaren una paraula per a
ser anomenats, setembre els cercaria més enllà dels diccionaris dormits.
Setembre
sibilant, clafit de vocals idèntiques i úniques, cordant al sol perquè minore
la seua intensitat quan continue fondejant com un astre en l’aigua inexistent
del cel dels somnis. Setembre, ocupat a desfer la humitat persistent
arrossegada per l’equinocci d’estiu. Ànima quasi tardorenca de l’últim replec
de l’any succeït, setembre és la forma que pren la benvinguda i la tornada, l’espasa
silenciosa dels dies més curts, la mirada que comença a ser marró perquè els
arbres es cobrisquen i descobrisquen les seues fulles. Setembre es permet
succeir, existeix lentament.
Cada vegada que
ell torna m’esguarde en un espill insondable convertit en mirada, inicie els
meus contorns quan ell comença la seua existència pausada cap a la
tardor presagiada . Al setembre, en nits com aquesta, atresore records que seran, a la
tardor, les fulles íntimes amb què inundar l’esperit de setembre i el seu alé d’horitzó
llunyà.