RECORDE…
Dels dies secrets en què el teu cos i el meu són l’única identitat recognoscible…
Dels dies que vam anhelar encara abans de ser la data en què la certesa de trobar-nos es desborda…
Dels dies en què ser un en l’altre es convertix a juxtaposar el nostre desig…
Dels dies en què ningú podria arrancar-nos dels braços de l’altre…
Dels dies en què el matí i la vesprada són els punts cardinals del temps que ocupem…
Dels dies en què el món espera sense esperança l’exterior dels nostres llavis…
Dels dies en què darrere del desig i l’amor, la pell i la veu, només queda l’oceà de besos que assistix el nostre naufragi desitjat…
Dels dies en què no hi ha el singular ni l’adéu, encara que ens donem l’esquena quan el temps es desfà…
Recorde…
La mirada primera amb què els teus ulls m’inciten…
La boca de cabal inacabable amb què em recorres els llavis…
Les mans tremoloses, incessants, intrèpides i ardents amb les que palpes i enllaces, obris i llisques, camines per la geografia carnal del meu ventre i el meu sexe…
La demora intencionada de la teua nuesa, buscant la crescuda de la meua luxúria a l’uníson amb l’excitació del teu pensament…
El conscient acostament dels teus malucs als meus cuixes, aguaitant el meu sexe amb el teu…
La llengua irreverent i tendra amb la que exalces el meu paladar i la meua saliva…
L’alé febril, harmònic i candent, amb que cobrixes el meu coll i els seus vestigis…
Si vols continuar llegint, clica “Vull llegir la resta…”
Les paraules sense ombra que murmures perquè s’òbriga la porta platejada de mon pubis…
Les metàfores carnals amb què excites el meu inconscient més conscient
per a donar a les teues mans el que mai van sentir…
La forma en què allunyes el teu rostre, sense deixar d’acariciar-me,
per a observar com creix el meu plaer mentres el teu sexe comença a
humitejar-se
La teua llengua inacabable quan penetra el
meu sexe i busca el límit del límit, el fons de la meua essència,
el color del meu interior més extrem…
La teua veu quan m’anuncia, amb desmesurada serenitat, que vas a penetrar-me…
El teu sexe rendit a la succió de la meua boca d’arpa…
El teu orgasme tebi i secret, alliberant la set de la meua gola, saciant-la amb la seua premonició…
L’aigua blanca que emana de la teua essència i es convertix en bromera
adherida a la pell que cobrix inequívocament els meus sins…
La forma en què el teu sexe descendix en el meu i se submergix en la mar d’un espasme incontenible i creixent…
La veu irrepetible amb què em demanes que busque el plaer en les meues mans mentres tu el trobes contemplant-les…
La distància que marques entre el moment del teu abraç i l’ombra d’un adéu que no busquem…
L’entrega cadenciosa de la pell que ens donem…
L’amor sense mesura que troba en nosaltres un paisatge succint, allunyat del desànim i l’oblit…
Els sentiments que encara no posseïxen un substantiu per a ser
anomenats però que són sentits per la dualitat en què creixem…
Dels dies en què som un amb la pèrdua conscient i precisa…
Dels dies en els que hem sigut amor que creix com tempestat d’una primavera inesperada…
Dels dies en què no voldríem mirar altres pupil·les diferents de les nostres…
Dels dies que configuren ja un ahir a què ens aferrem…
Dels dies que no van acabar els calendaris…
D’eixos dies, amor meu, la pell i el cor no esquiven cap record…