PLUJA A PORTO
Diumenge fosc.
Diumenge d’un
juny previst que finalitza.
Últimes hores
nocturnes de l’eix simètric de l’any.
Mitjanit.
La foscor vibra entrellaçant sons.
Porto.
Diumenge.
Casa da Musica.
En l’entrada
d’aquest edifici construït sobre un puzle ordenat de cubiculums, quadrats i
formes geomètriques d’inusitada magnitud, hi ha persones que romanen de peu.
Murmuren amb
agitació, algunes.
Altres es
miren als ulls per a difuminar l’absència de paraules.
Dues dones
semblen esperar en uns dels cantons.
Tots pretenen
allunyar-se de la pluja que comença.
L’aire de l’exterior
de la Casa da
Musica contrau els acords més persistents del concert de jazz.
Tres homes.
Dues dones. Cinc essències convençudes que el so es produeix lliure darrere de l’harmonia
de veus i instruments.
“Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”
Com un signe,
l’interrogant indirecte que ha deixat l’ultima cançó, ronda entre les gotes de
pluja que descendeixen de punts indeterminats del firmament fosc.
Estic dreta.
Espere la pluja.
Espere en realitat
el seu final o almenys el descens del seu ritme.
Simule
contemplar el que hi ha enfront de mi.
La Praça de Mousinho d’Alburquerque es convertix
sobtadament en un xicotet destí per a la meua mirada.
La paret
blanca que vist el mur del lateral de l’edifici muda el seu color trànsfuga
quan homes i dones es recolzen contra ella. Eleven la seua vista cap als
núvols, soldades una a una fins a formar un cel que no permet el titil·lar d’una
sola estrella.
Continua la
pluja.
El meu cos es rendeix
a la indecisió. Desitge mullar-me amb l’aigua que porta la pluja esta nit.
Per què espere
el seu final, ací, com una dona més que no s’atreveix a respondre’s?
Vull permetre
a la pluja el seu bany tumultuós, improcedent.
Tanque els
braços i ara sí, observe la plaça i els transeünts que la creuen buscant un
mínim refugi.
Pressione els
braços. Els creue sobre el meu tors.
Fa fred, un
fred lleu però hospitalari.
Les
trajectòries dels automòbils tixen un ordit que acordona els límits de la
plaça. Fem murs. Establim fronteres. Tracem horitzons artificials per a
sentir-nos, o creure’ns, protegits de l’absència de vores.
Sabem que la
llibertat és un buit immens. El mateix buit en què naix la pluja o la
distància.
Aquest mateix
fred. Aquesta paret blanca. Els sons que encara són eco en la meua percepció.
Amb les llums
agitant-se en els seus mateixos reflexos, l’avinguda do Bonavista és un
joc d’espills.
Automòbils,
llums i passos.
Foscor, pluja,
itineraris i les empremtes que deixen en les voreres antigues.
Fa fred.
La pluja no
cessa. Ha esperat tantes nits a ser realitat que en aquest moment, mentre el
diumenge llangueix, no desitja ser passat sinó ara.
Un home parla
pel seu telèfon mòbil. Dóna xicotets passos en cercle per a no abandonar el
refugi improvisat davant de la pluja que li ofereix un vèrtex del mur blanc.
Com la pluja,
les seues paraules gotegen des del seu pensament. Li les ofereix a un
interlocutor anònim i distant.
Segueix la
pluja.
Ell continua
en el seu diàleg a través d’un fil invisible.
La meua pell
percep la humitat que ha calat en mi, sense condescendència.
Creue els meus
braços.
El meu pit
mostra la seua sensibilitat davant de l’aigua que porta la pluja.
Tinc fred.
Tinc records.
Molts s’amuntonen
mentre la pluja cau. A un altre ritme diferent d’ella.
Al ritme que
prenen els records que fugen de l’oblit que el passat propicia.
Continua
plovent.
Ningú desitja
realment que cesse.
“Resignação?
Não per a mim, não per a nos.”
La veu de
Luciana Alves roman amagada en la pluja. Només jo l’escolte.
Cauen records
sobre la meua pell. Gotes de la memòria.
Porto els
subjau .
Ells susciten
un murmuri imperceptible en el meu pensament.
L’aroma que
deixa la pluja és tan distint en aquest lloc de formes geomètriques…
Creue els
braços sobre el meu pit, eixe que tu beses quan extravies els teus llavis.
La pluja ha
decidit ser aigua perenne sobre les voreres de Porto.
Inesperadament,
sent les teues mans fregar el meu bescoll i despentinar-me el cabell.
Ets tu.
Són les teues
mans d’au que porta la nit.
M’abraces per
l’esquena.
El teu alè
irisa el meu coll.
Ets tu, mentre
la pluja continua agitant el firmament.
Arribes amb el
teu abraç.
Ets tu.
Gire la meua
esquena.
M’incline a
buscar-te amb els meus ulls de nostàlgia.
Però no estàs.
No ets tu qui
m’abraça.
És la pluja en
Porto.
És el teu
record. Una altra forma que prens per a estar en mi.
Plou.
La pluja
cessarà abans que ho faça la nit.
El teu record
em mulla, com pluja d’ahir que recorre la meua enyorança.