Vull desdibuixar les llunes plenes que romanen
agafades al meus cabells. Em desdibuixe les esperances, els
presagis, les certeses.Em desdibuixe per a traçar un cop més els peixos de colors
que naden en els meus somnis.
Amb un pas que no pretén empremtes, els
braços de l’horitzó clar em bressolen l’ànima. És un horitzó canviant. És un
antic horitzó de bromera.
M’aprope a la pàtria que mai no he
construït. Sense brúixola, sense rellotge, sense rancúnies.
Desdibuixe allò que esperàveu de mi,
altres records que rememoren altres dibuixos.
Desdibuixe els meus idiomes per a traçar
les frases amb el teu llenguatge, intente desdibuixar-me, però les meues mans
no em permeten dibuixar un nou paisatge.
Vull desdibuixar els meus dibuixos interiors i ser grafisme d’aquesta realitat que m’acarona.