JAZZ (II)
Una llum groga localitza la superfície
brillant del piano. Ho inunda d’una manera simètrica.
Un quart home de color s’acosta a ell amb
passos estranyament lents. El seu cos és inmens. La seua jaqueta, excessiva, grisa. Estrelles extravagants es dibuixen esquitxant la seua corbata, també desmesuradament
llarga. Els tirants, antic vestigi d’un pes corporal que ja no posseeix,
apunten imperceptiblement quan pretén acomodar les seues cuixes sobre el
tamboret fosc.
La dona que està asseguda al meu costat aplaudeix
amb un vigor inaudit. Xiuxiueja el nom del pianista al seu acompanyant, un home
prim amb barba. Tot just es miren.
Ni una sola de les seues paraules els acarona.
Ella parla a poc a poc.
Ell l’escolta, també lentament. Tant que no
oculta el poc interès que desperta el missatge que pretén transmetre-li.
Tot just es miren.
Cerque els teus ulls.
Cerque els teus ulls i les teues mans.
Secretament, recorde quan els teus silencis es
llisquen sobre mi, després de fer-me teva.
Són altres silencis. Distints al silenci que
comparteix aquesta parella asimètrica i distant.
Trobe la teua mirada. El teu somriure també
acudeix a ella.
La centres en la part del meu vestit que
intenta cobrir les meues cuixes.
De nou un somriure ancora la meua
mirada al teu cos.
Amb cada acord, els músics alternen la veu
dels seus instruments. Plora el piano abans que la trompeta incidisca
sobre els sons i extraga d’ells un murmuri metàl·lic afinat. Després d’ells, un
crit intens i agut.
La trompeta destil·la gotes minúscules de
saliva. A la meua ment acudeix la imatge de la teua boca encesa quan pretens la
meua llengua.
La teua mà està pròxima al meu braç.M’acoste a ella. L’acarone.
Ascendeixen i descendeixen els tons de la
música. El contrabaix colpeja la sonoritat que intensifica l’ambient. En el meu
ventre, ressona cada vibració de les seues cordes.
Un després d’un altre, el dits de la mà dreta del
músic que toca el contrabaix, percuten i ho esquincen fins a robar-li el seu so
més profund.
Les formes del contrabaix desitgen acostar-nos
les formes de la música, de la vida. Curvilínies, circulars com els camins que
no esperem recórrer però que ixen a la nostra trobada.
Tot en aquesta nit posseeix un significat.
Tu també.
Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”
Fins i tot la dona que parla sense pronunciar
el que desitja.
També ella.
Tinc la teua mà entre les meues. Amb els dits li recórrec la part superior
M’entretinc en l’espai que cada dit li permet
al naixement del següent.
Jugue entre els teus dits com el teu sexe juga
amb el meu sexe. Inconscientment realitze moviments que també expressen.
Et desitge mentre la música excita l’aire dens
que circumda els nostres rostres. Imagine en realitat el vaticini del
lliurament carnal que sens dubte esdevindrà quan abandonem la música, la sala, l’espai
ocupat per uns altres.
Et cercaré la carn quan el silenci d’un lloc
sol nostre siga real. Quan la música cesse la seua expressió faré música amb
els meus llavis sobre la pell que et recorre.
Ara, mentre la trompeta vibra més intensament,
l’home de color subjuga l’embocadura a la humitat dels seus llavis. Oprimeix
amb ells el metall daurat. Cada colp d’aire es transforma en un traç d’alè.
El contrallum dels focus ho fa visible.
Les cordes del contrabaix es rendeixen a les
mans de l’home amb el cabell nuat. La seua força controlada provoca l’oscil·lació
de la pica. Lleument, les formes sinuoses de l’instrument s’acosten
i s’allunyen, amb rítmica cadència, del cos del músic.
Recorde com fas que el meu sexe s’aproxime al
teu abans de penetrar-lo.
Amb la meua mà, intente tocar el teu sexe en
aquest espai compartit amb rostres i cossos que desconeixem.
La música s’intensifica. Tots els instruments
acoblen els seus sons sense menysprear-se.
Cerque el teu sexe. El trobe, vibrant també, com la música.
S’excita quan ho fregue per sobre de la tela
dels teus pantalons.
El saxo tenor aïlla el seu so de la resta d’instruments.
Precís, creua amb els acords creixents el paisatge musical que es dibuixa sota
les les llums.
La suor cristal·lina que cobreix el front del
músic que ho toca capta la iridescència dels focus, la transfigura en boira
aquosa i suggeridora.
El teu sexe, excitat pel frec de les meues
mans, viu la nostàlgia d’emergir, de mostrar la seua turgència sense vergonya.
La música continua.
M’acaricies amb els teus ulls profunds i el
teu somriure lleu .
Amb una de les teues mans prens la mà que
recorre la duresa del teu penis. L’acostes encara més a ell.
Continua, sembles dir-me.
El front dels músics es banya en la suor que
la vivència de la música provoca. El teu sexe és aigua.
Sucumbeix a l’oscil·lació de la meua mà sota
la teva.
Panteixes imperceptiblement.
M’agite, com fa el teu sexe.
El teu somriure torna a cercar-me.
Sols necessitava esperar a la fi de l’actuació
per a sentir el meu plaer.
Tu m’el donaries.
No obstant això, la música m’ha fet
desitjar-te. Abans d’hora.
El jazz s’assembla a una mirada sentimental que és capaç de distingir-se perfectament entre totes les altres mirades. El saxo de Coleman Hawkins, la veu de B Holiday…En sentir jazz, la nostra terra s’universalitza, o el món es fa tan petit que som capaços d’abastar-lo cadascun de nosaltres…