LA PELL (I)
LA MEVA PELL...
Hem acordat
una data en què es difuminarà la no-proximitat que ens separa.
LA TEVA PELL.
La pell, la
meva i la teva, transformada en embolcall imperceptible quan ens trobem, no sap
d’acords ni demores.
Per això,
perquè la pell desconeix l’ombra dels rellotges i esquiva la incomprensible
longitud del calendari, espera la teva arribada mentre imagina que ja eres i estàs en ella.
En el seu
ensomni, vívida i tan tangible com el seu desig que la acarones, la meva pell
imagina que la tens, que el moment dilatant-te i latent que la faràs també teva
es produeix encara abans que la teva presència siga real.
En el seu
ensomni, m’aprope a la finestra de l’habitació còmplice i rogenca.
La
lluminositat que penetra el vidre, acariciant la cortina blanca, és l’empremta
que desfà la vora irreal de la meva falda.
La part del
vestit que circumda el meu tors es fon amb la meva pell, encara negada al
daurat del sol pròxim, de l’estiu que s’acosta.
Els meus
muscles es perceben. La tela blanca els esquiva però s’enllaça a ells amb un
mínim tros, un llaç tènue com el teu alè quan em murmures.
No duc roba
interior.
Els meus
pits acaronen la meva brusa encara en el
gest més lleuger.
Cada moviment
del meu cos és el fons un detonant perquè la meva pell perceba, novament, que
hi ha límits reals.
Els meus
mugrons no entenen de silenci i emergeixen responent al moviment, a la seva
pròpia sensibilitat.
La ment et vol
o et desitja, ambdós verbs es dilueixen un en l’altre en aquest moment.
La llum
continua dansant per a entrar en l’habitació, perd la seva força intensa al
trobar-se amb la fredor que s’adhereix al vidre, amb l’oscil·lació imprevista
de la cortina.
La meva pell
ja ha començat l’acte de l’anhel.
La meva pell ja
és voluntat d’anhelar-te.
Sent que el
vestit és un llindar que cedirà davant de les teves mans.
Encara no has
arribat però pensar-te fa bategar els polsos vitals del meu cos, els suburbis
carnals del meu pensament, la costa humida i líquida del meu pubis.
M’aproxime a l’espill
allargat que m’escruta mentre es manté expectant en la paret d’aquesta
habitació.
M’acoste per a
alçar el meu vestit, lentament, i separar-lo amb tota la consciència del meu
cos latent.
El despulle.
Em despulle.
Deixe el meu
cos amb el seu propi vestit, amb la pell que hi ha a la vora de la pell i de la
carn.
Nua, el pudor
és únicament l’eco d’un record.
Em despulle.
La meva pell
reivindica la seva amplitud i la fondària del teu sexe per
arribar-hi a
ell.
Em despulle.
Em mire en
aquest espill i òbric les mans al meu cos…
Aquest texte poètic de la pell és de les coses més boniques i suggerents que he llegit mai.
Fa dies que no et seguia, em sap greu que alguns comentaris malhaurats t’ hagin fet prendre la decissió d’ esborrar textes anteriors, pensa però que som molts, com les estadistiques qu publiques del bloc, som molts els que et legim amb delit,amb sensibilitat i que ens reconforta molt que sigui una dona la que ho faci ,d’ aquesta manera i amb aquestes paraules.
Mercès!!
Quina manera d’escriure! Quina manera de sentir!
És deliciós. Ets deliciosa…
El faràs en la meva pell?
cada vegada que pens en tú
el fas en la meva pell
cada vegada que el veig
el fas en la meva pell
anb la pell cada vegada mes destroçada
Haig decidit no pensar més en tú
i no veuret per a protegir la meva pell.
i a l’hora descoberta,
secret, no tant!
entregar-se.