SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

ELL EM  VA DEMANAR QUE LI MOSTRARA EN LES MEUES PARAULES QUÈ SÓN ELS SENTITS.
SÉ QUE DESITJAVA SABER QUÈ SENT A TRAVÉS D’ELLS, COM LI PERCEP TAMBÉ A ELL, A
LA SEUA PELL I A LA SEUA ESSÈNCIA. ESTES VAN SER LES MEUES
PRIMERES PARAULES:

És incert,
irreal i paradoxal separar un sentit de la resta d’ells.

Més encara
aïllar cada sentit del major dels sentits, de l’únic precís: el sentit de
viure, de percebre.

Eixe és el
sentit primigeni, el sentit que és anhel i que únicament als que “senten”
estremix.

La vista és a
la vida, al seu sentit, el que és el límit a la llibertat, el que és la pell a
una carícia.

Et sembles al
penúltim esquivament inesperat de l’atzar.

On ningú
coneix.

On pocs
esperen.

En el mateix
centre d’una terra ingràvida, m’invites a buscar refugi per a trobar-me en les
teues certeses.

Òbric els ulls
per a mirar, a través de la teva mirada, el que deixen les nits al seu pas.
Percep en ells més del que mostren les seves pupil·les.

Vull
comprendre la pell, la teua pell, d’una sola mirada.

Acaronar-la
amb la vista i ser un bes repetit, el contrari a l’ahir.

Com au que
desperta quan l’alba es trenca, vull avançar, atalaiant les teues veritats
sense rebutjar les teues ombres.

Vull mirar-te
sense poder tan sols aproximar-me, al mateix compàs amb què t’estremixes,
anhelant la meva nova proximitat.

La teva mirada
d’oceà dóna als meus ulls l’oportunitat de ser no sols vestigi , de ser hedra
que irreverent et recorre.

De la mateixa
manera que l’hivern s’aproxima al revés de cada tardor, acosta’t i tendix-me la
pell per a arriscar-me. Crida’m a endinsar-me en el teu desig amb una sola
mirada, a aguaitar amb els ulls, a escrutar els teus límits creixents.

Ajuda’m a
tancar després els ulls perquè no dolga l’espai que no omplis.

Ara que dorms,
a l’altre costat d’un cel que és el mateix, amb els ulls et busque sense que
ningú ho pressenta.

Els carrers,
probablement, estan buits.

El mur de la
pluja anuncia un alba imminent i minúscul. Al fons estan els teus llavis, els
teus ulls que proclamen la nit que acaba.

Abans que l’alba
siga començament, deixe la meva pell i les meves conviccions a un costat de les
teves mans.

Tanque una
altra vegada els ulls.

Entorne la
mirada.

T’espere en
este espai invisible.

S’encreua el
que percep amb el que el teu contemples i en eixa intersecció de dues mirades
som imatge d’un dia que junts vam inventar.

“Vine”, em
dius somrient. “Encara és enjorn. És hora d’anhelar amb les pupil·les”

M’abraces al
teu cos.

Em nugues
esperances amb els teus dits. Sense que el temps ja compte. Darrere de la fonda
veritat que ens precedix.

M’abraces al
teu cos.

Poses les
teues mans de nostàlgia en la vora imaginària del meu coll.

“Vine”, em
dius somrient. “No deixes de mirar-me amb els teus ulls més certs”

 ……………………………………………………………………………………………….

“És en eixos
ulls teus

On vull
divagar, somiejar , banyar-me …”  R. Seíz Ortiz