DELS VERSOS D’AIGUA…

019


Res més desitje aquesta nit que acariciar els teus llavis mentre la pluja recita els seus llargs versos d’aigua. Abandonar les meues mans al capritx indòmit de la teua esquena.
Només vull convidar-te perquè t’endinses en el meu cos, com fas en les nits que vessen dolces esferes de pell i aigua.


ETS TOT EL QUE ARA ES REVELA

NACHT IN BERLIN by Pura María García


Puc dir-te que és ara quan percebo la meva ànima com una pàgina en blanc, una carretera intransitable, buida, amb prou feines il·luminada. Tot cap en les nits com aquesta. Tot s’esvaeix en pronunciar-ho i és fàcil, llavors, dirigir-se  a l’habitació en la qual es troba el silenci, esperant les meues passes.
Per sobreviure, per sobreviure’t, m’obligue a aparèixer davant de mi, avançant-me als instants en els quals han de venir papallones indefenses i preguntes. Ets la concreció d’un infinit que mai es va separar de l’horitzó, una presència que fugia dels dies per fixar-se en el cristall sobtat del record. Em deixares en la boca el tint indeleble del que veritablement som. Fem com si contraguérem el món i ho vencérem, rendit i atrapat per les nostres llengües, em murmuraves bressolant l’invisible vent que allargava el temps restant perquè el sol, cor d’un univers ja extingit, es posara, com  ocell nou, sobre la finestra verda dels teus ulls.
Ets tot el que ara es revela, el que anuncien els meus dits i les paraules. Ets el lloc on la vida era una nit extensa i dolça, aigua sobtada que en riuada consentida m’embargava, en nits com aquesta. Com aquesta nocturnitat en la qual t’invoque, sense discreció, sense ombres, amb la fermesa de la veu que jeu escrita, com el pacte amb les ones que el mar segella cada dia trencant la seva bravesa.
Els carrers d’aquesta nit es dibuixen replets de la teva essència, d’aquest anar i venir, passat endins, que és el contorn precís de la melangia.

Per sentir-te aquí, per tornar el teu somriure fins a deixar-lo relliscar sobre els meus llavis, em basta ajustar la mirada, obrir l’ànima i atorgar-li al pensament la victòria.

Llavors tornes, t’atanses de nou a les hores ,teixides amb les brases de les teves mans, a aquestes veus que incessants obren un buit enmig del silenci. Coincideixes amb el vol imparable de les meues besades, ajornant l’arribada de la lluna que encara dorm. Et porte, et torne una vegada més, al meu cos, il·luminat per les espelmes enceses d’aquest somni. És suficient tancar-me en la il·luminada petjada que vas deixar sobre la meva pell un dia, mullats els teus dits amb saliva. Tocar, jo mateixa, allò que vas acariciar, aquesta insistència que bategava, el pols ferm de les teues mans. És prou saber que aquesta nit et tanca, plena de tu, perquè humitegen el meu cos les hores últimes del temps. És suficient alleugerir al passat dels seus fantasmes, recórrer amb la mirada íntima la lenta munió de quimeres que sóc.

És suficient acceptar que tot, en aquesta nit, s’assembla a tu.