SIGNES

Jo esperava el signe, el gest  que assenyala el passadís profund de la teua llengua de plata.
Jo esperava una llum que trencara el centre obscur d’aquest abisme.
Esperava la teua mà, el seu vol merescut, apartant-me de la pell el fingit pudor amb que em vestia.
Jo esperava amb ànsia la certesa infinita del espasme més dolç del teu cos,

la veu alçant-se per sobre les roques de la nit;

les ones de gemecs; encadenades algues i sirenes;

una punxada única clavant-nos, com mai, al present de la carn i les seues escumes;

latituds vençudes per la humitat creixent;

un punt sense tornada;

el teu cos emergint del meu cos i el desig, cisellant amb els seus dolços ulls una nit nova per retrobar-nos.