ENS MIRAREM

Fotografia Pura Maria Garcia



Ara que sabem

de la velocitat exacta

del temps,

l’horitzó del pensament

s’enreda

en la covardia del silenci.

S’oculten les nits

endins i enfora

de l’únic continent

en què sobrevivim:

la palpitació

de la carn,

convertida

en boira cristal·lina.

Ara que sabem

que ens mirarem

el temps i jo, aliens

davant la vida,

millor callem.


 

TOT DORM

Tot dorm.

També la nit, lliscant el seu cos de cendra fosca.
Sent en la meva esquena l’abisme fondo que deixa en mi el teu alè i les teves carícies.
Sóc un arbre que creix en un paratge on únicament arriba el vol de les teves mans,

un petit astre abandonat als teus llavis desvetllats,

ressò que travessa aquests versos,

carn tèbia que s’estremeix en percebre el ruixim dolç de la teva llengua.