VALERIE

IMATGE Pura Maria Garcia

Valerie comença sempre el trajecte a partir del mateix lloc: la vella porta d’un edifici quasi derruït, en la part nord de la ciutat. Creu que fer-ho així,  començar a bategar en un lloc que ja ha sigut vençut pel temps, és conjurar al passat i fer-li sentir que no ha perdut utilitat, que és quelcom més que un temps d’instants que van ser i ara han de romandre estesos com a cadàvers invisibles en la memòria. Comprèn que la realitat és un sumatori de contradiccions: un camí per recórrer a partir de l’adéu a les tornades, dels acomiadaments, el joc sinistre de la novetat contemplant amb superba a allò que va ser.

Fixa la seua vista en la porta que ha perdut totalment el que se suposa que va ser brillantor. Camina, inicia el pas sense detindre’s a pensar que un matí més la ciutat es rendirà a la seua voluntat, quasi mecànica, de recórrer l’itinerari que li durà al lloc on la realitat creix i ella pot aturar-se, ser una altra en els altres, imaginar i fugir amb els passos d’altres.

Un cantó després d’un altre. Un pensament apartat de la seua ment, sense molt de convenciment, niant en el racó dels perquès que quedaran pendents. El carrer obert: matèria d’anades i vingudes, de secrets, de murmuris i falses paraules que entapissen la vorera i la disfressen de vida. Uns. Altres. Xiquets que no volgueren caminar enllaçats de les mans fredes d’algú que estira del seu braç i els parla, amb una certa indiferència, mentre busca amb la mirada una finestra, un semàfor, un rostre a qui reconèixer, enmig del no-res que bull al traspassar els minuts.

El carrer. Els carrers. I caminar, avançant. Preguntar-se si serà la llibertat únicament un miratge que se sent per a anestesiar la tristesa que un dia, sense preguntar-nos, ens va instil·lar la vida en les entranyes. Vagaregen les siluetes. Interseccionen, passos i mirades, com si fossen també elles carrers que s’encreuen i capritxoses tracen la quadrícula que pessigolleja sobre la pell de ciment que cobreix la ciutat.

Valerie arriba a la porta. Una altra porta. Una altra entrada a un món que desglossa el món que en el fons ens habita. L’obri. Obri la seua mirada per a devorar el primer colp de visió que reben els seus ulls d’aquell lloc estàtic, quasi immutable, a què acudeix cada matí per a trobar-se i fugir amb les seues pupil·les.

Valeri busca la taula i la cadira de fusta en què sempre seu, junt amb l’àmplia finestra que s’acosta al  carrer. Seu i ordena els objectes morts que hi ha sobre l’expectant superfície de fusta Què sentiran eixos flascons petits amb oli i vinagre al veure’ns arribar, al percebre la indiferència amb què palpem el seu cor de cristall quan la nostra atenció es dispersa i ens porta a un punt inabastable?

Valerie demana a la dona que s’acosta, amb passos tan cansats com a lents, un cafè amb llet, sense sucre, amb la llet tèbia. I espera. Amb un tic tac intern que li ajuda a jugar a endevinar, mentalment, el precís moment en què la mateixa dona tornarà i deixarà, de nou l’abandó, el plat groguenc, la tassa i la cullereta, sobre la taula, pròxims a les seues mans, com si fóra la seua voluntat acostar-los perquè Valerie, els seus dits, no hagueren d’esforçar-se per a fer-los seus.

Valerie compta, amb el pensament, i en l’exacte nombre de sempre, la dona apareix. Apareix allò que s’ha previst, el càlcul artificial, l’antònim  al que, en essència, és la pròpia vida. I ella comença a fingir el seu intern viatge. Observa amb obsessió a cada una de les persones que creuen la realitat al creuar enfront del vidre de la finestra que antecedeix al carrer. Parelles sense paraules i sense somnis. Solitàries dones, agarrades a la seua bossa de mà amb un gest que delata la seua soledat i la seua tristesa. Homes solitaris, capficats, buscant el blanc del no-res del pensament per a intentar sobreviure al matí. Joves que, en realitat, no caminen sinó que avancen, deixen arrere a un invisible ahir, a un passat breu que es rendeix a l’alegria.

Valerie s’imagina en cada un d’ells. Es dibuixa en els seus passos. Calca la seua boca en la boca d’uns i d’altres. Juga a imaginar el buit de la seua vida en les siluetes mesclades dels que pareixen acostar-se a la seua mirada per a recordar-li que la pròpia realitat no es deté i que inexorable és un tatuatge de què mai ens desprenem Què sentiran mentre caminen? Com vomitaran eixe reflux de nostàlgia que ens arriba a la gola quan ens visiten els records?

Valerie es beu el cafè. Beu el matí, lentament. Fuig d’ella amb els passos dels altres. Aconsegueix, per unes hores, sentir el seu cor en els batecs dels transeünts que esvaren el seu camí sobre la ciutat morta.

LES NITS








IMATGE Pura Maria Garcia


Venien les nits,

esquelles d’enlloc

assotades pel vent de la memòria.


Venien els braços de la mar,

estrèpit de coralls i llum

que supurà en mon ànima.


Venia la vida

i em trobava

condemnada a les perennes fulles dels teus llavis.