AQUELL PARATGE



Jo hi vaig estar a aquell paratge

on l’hivern era una flassada interminable,

on les pupil·les del temps

jugaven amb les aus que indagaven la melangia.

Hi vaig ser l’única evidència

de la nit sense pau,

de les ombres esquerpes

del record,

ferro roent desgranat amb plom

que encerta el cor

i hi cap en la boca poblada

amb el color perdut

de la paraula.

Hi vaig estar cercant l’imprevisible,

la cançó oculta,

la muralla esventrada,

la ciutat del no res

on habita l’espadat de l’amor

i la pell,

els límits,

el destí de les papallones

de la teua mirada.


INTERROGANTS

Interrogants by pura maria garcia

 

On pot l’esguard

romandre al menys per un instant,

sense assaborir

la fúria silenciosa

de la desesperança?

I les temences,

el dard enverinat,

no saber-nos lliures

sinó petites llums

a l’absurda presó

de la realitat captiva?