SENSE MIRALLS

IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI



M’he imaginat descobrint-me,

sent reclam de qui sóc,

del jo veritable

que no necessita mirall

on refugiar-se.

Per dins, era l’ànima

un mur d’aigua

que la llum abatia.

Per dins, res no era estèril.

El temps sentit com una veu,

la llengua en espiral

on tot és un no res

que tot ho configura.

M’he imaginat veient-me

la mirada en les meues pupil·les,

sense fugir de mi

per ser part del camí d’un altre

que es complau

d’aquest doble cristall

on la imatge que no som

creix i es duplica.


 

RELLOTGES

TIME by BERNHARD MONZEL

Dos rellotges de sorra

dessagnen un temps diferent.

Ritme dissonant.

Encís esvaït quan la lluna ens retorna

la imatge veritable

de només les paraules.

Alló real no és ara

un astre vibrant

que ens arrecera:

hi ha un ganivet enfilat

al pensament

que sega el record.

Hom es pregunta què és la compressió,

perquè oblidem que un dia

la nostra pell ens parlà,

les raons que ens paralitzen a entendre

des del cor a un altre cor

que batega diferent,

al marge d’un camí

que no es la nostra possessió.

Cau el temps,

rellisquen els minuts.

Per sota d’un adéu:

la desolada pau.


L’ARBREDA

ARBREDA by Pura Maria Garcia

És una arbreda on l’estima s’aboca,

deixatada, la vida que ens mou

i penetra sense miraments

en el temps indòmit.

Viure,

agullonats els sentiments,

i el disciplent el silenci.

És la vida què suplica

correspondència,

un lloc a recer de les tempestes.

Tota ella,

girant

beguda a glops

per les boques famolenques

que fugen d’allò fosc

que hi té la més fonda tristesa.

Viure,

damunt una corda

tan insospitada com subtil.

Ara que hi la sent,

la vida és una arbreda

on la llum poda les branques  desfetes.

SORRA INCOLORA




OMBRES by Pura María García



Em tancà el vent els ulls,

deixà, en ells, sorra

incolora

inevitable inquilina

que llogà el meu esguard.

Hi vaig acceptar.

Em vaig sotmetre

a la voluntat de la vida que em porta.

Hi vaig ser, de nou,

negació, obligada circumstància.

Em vaig mirar els llavis

dient

que els meus ulls

no volen ja mirar enrere.


COM LES ALGUES MORTES

ARA by Pura Maria Garcia

Malgrat que els records tornen a la costa i es resistixen a encallar-se entre les roques inamovibles que voregen la insolent illa d’allò que una vegada va existir, la meua mirada és un punt buit que no distingix el capvespre que les oronetes anticipen.
Hi ha cansament en les onades, cansament en l’horitzó, foscor dolça enredant el meu cor, com les algues mortes que no són arrancades per l’aigua que va i ve, amb l’ànim secret de netejar el meu interior i deixar-me ser jo: espai xicotet que, a vegades, sent l’espenta sense força d’aquest irreal present.