AQUESTA VESPRADA ACOVARDIDA










IMATGE by Pura Maria Garcia



















Ombra que s’obri

com la flor més amarga,

foscor instal·lada

al llarg espill de
l’esperança,

brevíssim refugi

on l’única sortida són
els llavis:

amor dens,

serp miraculosament
sentida.

Ara turment,

adés dormida pau

en el record malaltís

que em porta, suaument,

al teu cos,

estel perdut

enmig d’aquesta vesprada
acovardida.

 


AGOST, 1973: COMPTAR

 

 

 

 

 

 

 

 

MIRAR by Pura María García

 

 

 

 

 

 

 

Perquè la meua infantessa està viva en cada un de les meues passes i, amb ella, les veus, els noms i els records de aquells que em van fer sentir i somniar.

 


Falten encara algunes hores perquè la vesprada
depose la seua força i cedisca a poqueta nit. L’estiu exercix la
seua venjança predicible contra el temps: dilata els seus minuts i
allarga la llum del dia, coratjosa en el matí i, més tard, fugaç
com una estela entre fils d’aire, perquè el temps, impotent,
accepte que les seues hores són més extenses que quan l’hivern
creua el llindar de la seua estació.

Hui observe què hi ha darrere de la finestra. No és
un orifici encaixat en la paret, sinó el buit pel que, en el
preàmbul silenciós a la vesprada, aguaite per a encreuar-me amb els
meus records.

Va ser a l’agost, en el primer dia amb què
iniciava el seu plomós pes, convertit en calor que tot ho
impregnava. Cada estiu, abans d’arribar, asseguda en el seient que
quedava junt amb la finestreta esquerra del cotxe, darrere del
bescoll blanquinós de mon pare, m’imaginava corrent, amb totes les
meues forces, en l’exterior del cotxe, en paral·lel a ell, com els
arbres que pareixien esvair-se a l’avançar el vehicle i abandonar
el punt infinitesimal que ocupaven les seues arrels en la línia
falsa de l’horitzó visible. Era jo qui corria, sense desaparéixer
com feien ells, al mateix ritme que el vehicle en què viatjàvem,
travessant carreteres que s’estretien increïblement, si mirava al
front. Comptava les revoltes per les que serpentejàvem; després,
els escassos senyals que brodaven els límits de la carretera amb
paraules i xifres…Comptava. Teixia pensaments per a tindre la
sensació de que podia véncer alhora que encara restava fins a
l’arribada a la casa.

Quan el cotxe es detenia, ho feia també la realitat.
La casa estava allí, com un precís signe, però el porxe no estava
buit. Algú, dos majors i una xica, van desocupar la taula de
fusta, esta vegada coberta per papers i dibuixos, per a vindre a
saludar-nos

La mort del meu iaio Carles havia portat de la mà
una depressió, la de la seua filla xicoteta, ma mare, i un destí
per a les nostres vacacions, a què ella i jo, en secret, anomenàven
Casa Tristesa.

Aquell agost, els trenta dies en què semblava que
ser feliç era la part més lògica de la nostra rutina els
compartiríem, ho vaig saber un minut abans de que mon pare obrira la
porta del vehicle, amb un dels seus companys de treball, la dona i
la filla.

Vaig comptar els passos que doní fins arribar als
escalons que portaven al porxe. Vaig comptar els que, ordenats, van
precedir a les salutacions. No vaig sentir alegria ni tristesa. Era
estrany. La casa ja no era la casa, encara que, almenys,
continuaria ocupant la mateixa habitació en què, cada nit,
intentava despistar a la calor des del primer dels agostos que van
seguir la defunció del iaio.

La xica es va assentar enfront de mi, en la taula,
per a sopar.

Vaig comptar les vegades que va utilitzar la forqueta
per a tallar i agafar els trossos en què dividia el menjar que
estava en el seu plat. Vaig comptar les ocasions en què ma mare,
respirant d’una forma fonda i peculiar, va preguntar, sense esperar
resposta, si recordàvem al iaio una acció o una altra. No obstant
això, estranyament, no vaig ser capaç de comptar el nombre
d’ocasions en què ella, la filla del company de mon pare, va alçar
els seus ulls i es van encreuar amb els meus, llavors vaig suposar
des de la meua innocència que sense intenció,.

La lluna tancava la nit, suaument, com una cortina de
llum per a existir, no obstant això, un poc a fosques. Vaig obrir la
porta de la meua habitació. Era obrir l’estiu i els somnis, el vol
d’un au, que coneixia perfectament, tancat en la meua ment,
l’aletejar del pensament i el seu extrem més intens: la
imaginació.

Em vaig aproximar a la finestra i la vaig veure. Ella
estava en el dormitori que quedava enfront del meu. No vaig poder
divisar el seu cos. En realitat, vaig deduir la seua silueta perquè,
en la finestra,  la persiana de fusta sense brillantor estava
mig baixada. Les llums joguetejaven: la de la lluna, 
llunyaníssima, amb la del llum, enredada entre els xicotets badalls
de la superfície gastada pel sol de la persiana.

Vaig observar les línies que amagaven el seu cos.

Quan vaig poder, em vaig acostar a la finestra de la
meua habitació, al buit que vaig endevinar com el més ample que la
persiana de la meua habitació posseïa. La seua silueta es trencava
amb la línia de fusta que determinava el principi de la seua
persiana. Era una mitat, estranyament bella: únicament podia divisar
els seus genolls i l’inici de les seues cames. Vaig comptar l’aire
que entrava i eixia dels meus pulmons, els colps d’alé que
necessitava per a mantindre el silenci necessari perquè aquella
silueta, la meua visió, continuara sent un secret. Vaig comptar els
moviments de les seues cames, els seus passos, els seus gestos, que
eren abraçats no per la meua vista sinó per la meua curiositat…

Vaig comptar les nits, una a una, en les que, després
de demanar a un ser sense nom, que la nit s’acostara amb major
rapidesa i menor cautela des de la meua habitació jugava a endevinar
la mitat del seu cos, la que no era realitat sinó intuïció.

Va ser el penúltim dia del mes en què no vaig mirar
la lluna sinó a una finestra, la seua, quan l’atzar va voler que,
mentre la meua mirada la buscava i comptava els segons que passaven
abans de que el llum del seu quart s’apagara, els meus ulls
descobriren la mitat del seu cos, fins llavors irreal. Vaig
contemplar, per un instant, la cintura que havien amagat les nits
successives; la seua interminable esquena; els seus pits càlids; les
seues mans, els prims braços amb què s’alliberava de la roba que
la cobria i el seu rostre, sobtadament desconegut, sorprenent. Vaig
conéixer la mitat d’un cos que agost s’havia encabotat a
ocultar-me.

I vaig conéixer, eixa nit, la mitat del meu cos que
el desconegut impudor havia deixat al descobert.

 


LENTAMENT



LAMPE by Lisa Stamm


Esta nit

evoque la pell

on vaig aprendre

que la vida és

allò que només pertany al
temps.

Et recorde.

Seiem a la foscor

on les mans s’esborraven

i un nom comú

ens apressava els llavis.

La teua imatge

traça el gest

que les nits més intenses

aleshores tenien.

Així,

lentament,

és més extens l’espai

on també

els records et reconeixen.