LA POSTAL

Fotografia de Fernando Huart

 

El senyor R. i la senyora C. no parlaven molt entre
ells.

Sempre que, per un motiu o un altre, el senyor R.
viatjava, escrivia una postal adreçada al seu gos. “Benvolgut
Roff”, començava escrivint al pastor alemany que des de feia 4
anys els acompanyava, junt amb les seues dos filles. Així,
explicava, quan tornava a casa, almenys tenia quelcom
que contar-li
a la seua esposa: tot el que li havia escrit al seu gos en la postal.


 

ÉS CERT




MATERIA  by PURA MARIA GARCÍA









És cert.

La vida és un ull vers ella mateixa.

Contempla el temps

com un quadern d’hores enllestides

al moviment contrari a la quietud.

Observa els arrels on el pensament sura

i naix el palpitant perquè

que creua

l’emoció immensa i nua.

La vida és un signe veritable,

intens bronze que cega les pupil·les

l’endemà de l’amor,

quan l’estima acatxa el cor

i se’n va,

bromera de records contra les ones.

És cert.

Viure és també

deixar morir la vida,

fer d’allò intrigant

una mar plana,

estimar

 i ser
vençuda

també pel desamor

que en el ventre de la vida

es deixa sentir com metralla.


EL MOS DE L’UNIVERS






VESPRADA AGONITZANT de PURA MARIA GARCIA




Totes les nits,

el ventre fosc del cel

s’obri,

recrema la vesprada

agonitzant,

vermella.

No és justa la foscor

amb les estrelles:

teix una escala

que les ofega si ascendeixen

i apaga la seua llum.

Hi ha un sacrifici còsmic

cada vegada

que un astre

accepta el mos de l’univers

i, sense ira,

deixa el seu origen

per habitar la foscor a la llum arrencada.


 

AVIDESA

DEAD END by GROC

Amb avidesa inventàrem hores furtives, harmonies que enfonsaven la por, nits esveltes on les ombres quedaven destruïdes només amb la paraula, amb el gest cert, percudint estrelles que omplien el camí de la nit tendra. Un llit de foc era l’arpegi on suraven les carícies. No res ens importava d’aquell mon, escorça dels altres, lluny dels nostres cossos i les nostres idees.Amb avidesa somiarem, vetllades pluges, rius d’escuma indescriptible, fons tàctils on escabellàvem els colors de la foscor nua.  

Ahir inventàrem punts incommensurats, tornades i designis amb una passió irrepetible.
Amb avidesa, hui, perboca la sensació oculta d’haver perdut la bandera que ens salvaria de l’aire brut de l’oblit i la desesperança. S’ha aturat la memòria.
La paraula, esgotada, és una veu  de cendra, a dins de l’ànima que no entén aquesta cançó estranya que és la vida.