NO VULL


EMBRACEMENT BY LLIDIO FERNANDES

No vull abraçar-te amb els meus braços. Ni tan sols abraçar-te amb el meu cos.
 No amb els meus versos.
 No amb la pell.
Voldria abraçar-te amb el temps, fer-te romandre en les hores, convertir-te en instant per  eternitzar la teua veu, la teua presència.

DESIG



IMATGE BY ADREAS BITESNICH



Què és el desig

sinó un perbocat refugi

on retrobar-nos?

En ell, reconeixem

la fúria voladissa de la pluja,

la submissió del Sol

a una dansa inevitable.

En ell, l’edat perduda

on els teus llavis no hi eren

perd la transparència,

és un ahir ascendent,

un solc d’aire cec,

el passat ancorat en la nostàlgia.

 


DISTÀNCIA












DISTÀNCIA by Pura Maria Garcia



Gavells de paraules

fugen

amb oberta fúria

cada vegada

que esdevinc

el cor que mai no sóc.

No ho saben pas els camins.

No ho sap pas la pell de la nit.

Ningú no ho sap.

De vegades, no hi trobe versos

quan es llança sobre mi

aquest llop mort de la distància.

 


 

ESPILLS RENDITS



MARK ARBEIT


Van caure rendits els espills quan la
galàxia encesa de les teues mans es va desfer en el meu ventre. Van
ascendir, inclinades sobre mi, traspuant la intensitat que atresora
la carn que anhela ser accent en compte d’un punt suspensiu. Es van
encendre les onades d’eixe mar a què ningú mai no va acostar les
seues naus sinó en somnis.

Blanques, agitades, germanes de la lava
que les muntanyes rebels escupen pel seu cràter insolent, les onades
es van encendre i van avançar, pels meus peus expectants, pels meus
cuixes mullats per la boira del temps en què havien esperat la teua
tornada. Van presenciar els meus malucs el vaivé del teu silenci,
ara veu que clamaven els teus dits: “Dóna’m el coure invisible
dels teus pits, irisa l’aurèola de la seua essència,
convertix-los en aurora perduda que trobaran els meus llavis quan
comencen a libar, en secret, la distància precisa entre la meua
llengua i el teu cos”.

Es van encendre en mi, com una gran
estrela, totes les formes totes del desig. Es van obrir les roselles
úniques i les aromes que les flors tancades amaguen darrere de les
seues fulles, a l’espera del foc de la boca, com un riu dessagnant
el seu cabal per a buidar-se de la nit i, en la nit dels teus llavis,
ser emplenat pel teu sexe, per la teua pell, pels teus silencis, per
eixa paraula absent de paraules que ningú no va conéixer fins esta
nit.

Vine, li murmuraven les estreles a la
meua carn. Vine a ser, amor, la fam destinada a l’ancestral desig
de nodrir-me l’ànima i els anhels. Deixa’t engrunsar com els
pobles ballen entre el vent estacional que els sorprén i fèrtil
invadix les seues voreres de pedres. Dóna’m les desgràcies que
t’ocupen, entre l’ahir i l’alba, per a trencar amb elles la
mentida que creix davall el nom de les pàtries. Sigues carn sobre la
carn meua, carícia que ningú intuïx bressolada quan els teus ulls
blancs es convertixen en el fons dels meus ulls.

Era nit fosca.

El vent tornava com un cavall alat, al
galop en el rumb del fosc.

Enfront del meu front estaven les teues
respostes. Sobre mon pubis, la serp rendida de la teua llengua.
Cremaven les estreles i les llunes. Tu i jo, cremant també entre les
seues empremtes.

Un instant va bastar per a ser un ant
el gemec nou de la trobada. Del teu cos, el meu cos era la llum,
rodejant-te sense calma la innumerable pluja que brollava del teu
sexe, aigua marina i blanca, dens fons d’algues i de besos. Com si
cada vegada que, en el meu cos, el teu cos em cremara, com si cada
vegada fora el món qui no existix si em prens, com si cada vegada
rebre l’oceà increïble dels teus gestos, més allà de deliri,
fora la permanència inacabable dels somnis.

Van caure, com cada nit que succeïxes,
rendits els espills, admirats al veure que ens foniem, que ens
cremava, com l’arena antiga, la fam per l’altre que sentim.

Així, quan ens lliurem, l’un a
l’altre, es va adormir la pell sacsada, tot i esperant novament que
tornaren els teus llavis pel cel del meu cos, a recórrer-lo.