CEL ADORMIT

En el cel se superposen, confosos els
anhels exiliats de l’ahir i els records, les il·lusions que es
neguen a perdre el seu vestit de llum i els temors, antics
sentinelles que mai abandonen les coves del nostre silenci. Blancs,
blaus, tintats els colors de la vesprada i la nit…todos dormen en
el cel i fins a ell arriben, en vol quasi imperceptible, en vol
quiet, en vol amb les ales de la ment que somia.
Què xicoteta és
la Terra quan al cel li donem la mirada. Què distants els ulls que
ahir ens contemplaren. Com s’esborren els noms que mai no van ser
més que això…El cel és una invitació immensa a la nostàlgia.
Tot cap dins d’ell, la protesta i el perquè de la sang perduda, el
termini del crit que no cessa, el per a què de la llàgrima que
perenne descendix pel nostre rostre la galta.
Què xicotet és el
cel quan no el trobem a l’obrir els ulls!

Que amarg és el blau
quan ens falta i en la boca ens queda, únicament, eixa síl·laba
absent que mai no pronunciem!

Què fosc és el silenci quan en ell
pressentim la distància!

 

 

SÀHARA, UNA FERIDA COMPARTIDA

 










FERIDES by PURA MARIA GARCIA




Des del cor, al poble del Sàhara.

 

Va oblidar la pluja  la brúixola humida que
assenyala la terra on ser un germen d’esperança. Va oblidar
l’existència dels camins banyats en ocre i soledats. Oblidà el paisatge en què tot són ombres, perquè
la llum intensa inunda les xicotetes muntanyes i les planes mortes.
Els núvols van alçar, del cel, el vel clar que el
cobrix per a fregar la terra, es van convertir en signes de laments
destinats a ser acallats, fins i tot abans de nàixer en la gola del
present. Sonà la música de la soledat compartida per milions de
boques que són sotmeses a la set per la nostra superba.

No va
haver-hi verb fet carn.

No va haver-hi comprensió, la pluja oblidà aquest lloc en què l’arena són grans
trencats del dolor més antic.

La pluja  oblidà aquest  poble que encara guarda forces per a bategar, malgrat ser
la ferida descarnada del nostre oblit
absurd.


 


ÉS TEMPS

OCRES ENCADENATS by FERRAN PETIT

 

Temps és, però, que
tots dos

deixem caure les paraules

i no temam
la valentia del futur.

Probablement, naufragarem més enllà

de la terra comuna,

del clot de la distància,

més enllà de la blanquíssima
nuesa

de la força incontenible de l’atzar.

Així i tot,

a la vora dels somnis

bussejarem els instants construïts

amb el foc de la voluntat

que ens enllaça els llavis.

Així i tot,

el demà intrigant

serà la mar més ampla,

ens mullarà les passes,

ens traurà del riu marcit de l’oblit.

És temps,

ara que un vine és un camí

i una ombra la possibilitat de passejar per les temences,

quan vull esvarar
als teus llavis,

arruixar-te el cor

amb l’alé
de l’estima,

encendre el futur

amb el foc

d’aquest present.

 

 

Gràcies, Ferran per la teua foto.

DELECTANT BATALLA

Un bes

és una porta,

un ressó

que reverbera per la pell,

la delectant

batalla del vull i el deuria.

Un bes

ressegueix els llavis

sentint-se onada

en la safata roja de la boca,

canviant mesura,

estrèpit silenciós,

pelegrina oroneta

que no sap de càntics ni promeses.

Un bes

és una platja,

una bandera,

una clau,

l’ombra més dolça de ta llengua.

ESQUINÇALLS DE LA MEMÒRIA

Està assegut sobre una cadira, rodejat de carpetes que han cedit tant davant dels papers que contenen, infestats de xifres i paraules subratllades, que semblen les boques famolenques dels captaires que, en grups, recorren les voreres de la ciutat en primavera.
En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició.
Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. 
La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li ha encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permet sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de fregar mínimament la cullera.
Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom.
En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs.
Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran.
Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.

TOT PER CONFESSAR

CONFESSIONS by I.MaKharadze

He perdut

el paisatge de les teories.

En qualsevol mur

trobe un respir

per a continuar vivint.

Distingisc,

en la carrosseria del planeta,

la porta de metall

que em conduïx a l’altre.

He perdut

la joventut,

el títol dels anys

que s’escriuen amb títol

sense data.

Visc,

sovint,

en la sala d’espera de l’espera.

Visc

un tot per confessar.

 

DORMS…

Dorms.

En les mans tacades

amb el blanc de la nit,

dorms.

L’alé d’una estrela

t’atrapa la cintura.

Res importen

les hores que li donen nom a l’ahir,

dorms

i els teus llavis em diuen,

una a una,

les ombres,

la soledat

i els versos descartats.

La nit són cent preguntes

i trànsfugues paraules.

SIGNE INSOLENT

 

LANDSCAPE by DEEPSLEEP

El paisatge és un signe insolent, adormit en
l’estranya teulada de núvols que un sobtat colp de vent fa
tremolar aquest matí lluminós.
Hui, perdudes en l’aire,
les gavines s’emporten els records per deslliurar-me la memòria.

Esclaten les hores. Supura l’horitzó un color rogenc que ha
despertat quan has tancat la porta blanca de la nostra casa.
Esclaten
els minuts. Campanes de silenci dringuen les ombres i les llancen a
la nova tardor que naix sobre el camí de les muntanyes.La llum
és un rastre de cendra, abandonat, irisat, remot quan és
claror que condemna la teua absència.
Esclata el temps, escrit
sobre els cims irreals i la mar calma. Ara és el teu record,
la teua veu, que travessa aquesta cambra i deixa un bes als
llavis blancs de l’alba.