BLANC DIFÚS

EL JARDÍN DEL DIABLO II by CANTXO

Tot desapareix

dins la paraula.

Tot travessa,

com un llamp,

el solatge de vida

que roman remotíssim

a la memòria abrupta.

Viure és el blanc difús

que es converteix,

sobtadament,

en l’espectre del negre,

un plom fos

quan la vida deixa la batalla

i s’esquartera

entre l’ahir

i el no res

esfondrat,

bastit

amb la pau del dol

i la melangia.

 

El meu agraïment a Cantxo per la seua fantàstica fotografía

LA MEUA CASA

Hi ha una estora gastada.

tristament agraïda;

de ferro roent, un cos;

l’ombra esquerpa

de les mans oblidades.

Hi ha l’ancora de llum

als ulls de l’horitzó

que dorm al fons de l’ànima.

Hi ha una taula

tan antiga que mai no va existir.

Hi ha el dol d’una besada,

una calima de caricies.

Hi ha una finestra de soledat,

un humit subterrani,

un mur de desfici,

cap soroll,

un mar estret

on visc mentre defuig la mort.

DESCONEIX-ME



ABSTRACT by INES CORREIA MARQUES




No cal que
et diga el meu nom.

Malgrat no
comprendre l’inici del tot,

sense saber
el perquè de les respostes,

sense conéixer
les derrotes de la raó

que li
porten a deixar-se véncer per quelcom inexplicable,

sense que
t’hages esbaldit les llavis per a distingir-me

entre els
cossos d’uns i d’altres,

malgrat no reconéixer
en una gavina al viatger

que no
desitja tornar de l’horitzó,

sense
necessitar intuir  l’ahir dels astres:

no cal que
conegues el lloc en què vaig obrir els ulls

abans de
sentir-me un més entre els altres.

No
necessites

els números,

els sil·logismes,

els indicis
cartogràfics,

cap adjectiu,

cap teòria

ni tan sols
el silenci.

Mira’m els
ulls que et miren,

desconeix-me
per trobar-me,

per saber
qui no sóc,

qui mai no seré

per  descobrir-me al teu costat

en els
matins que s’anomenen

com s’anomena el dia,

en els teus
llavis,

en el que
encara no ha succeït.

No
necessites més brúixola que la teua ànima

per arribar
a mi

i espedaçar
les incògnites que guarde.

Sóc un
secret senzill,

perdut entre
les mans que t’acaronen.

 


 


FORMIGUES

 

 

ANT by ALIN GURBAN

 

Estaven adormides. Respiraven lleument i
únicament arquejaven la seua columna cada un cert temps, quan
altres com elles elevaven el seu cos i intentaven aconseguir que els
núvols mussitaven. L’univers abocava sobre elles palades de
terra de distints colors, tants com a llocs de procedència,
tantes com a latituds i meridians, com a paisatges que quedaven
incomplets quan , enfurit, arrossegava les partícules abans
sobre la seua irregular superfície.

Dormien, algunes convertides
en cendres per les llengües de foc que es pronunciaven, eixes
que sense idioma expressaven el seu desdeny i la seua força
devastadora, altres decrescudes per la pluja, minorades en la seua
espessor i profunditat pels torrents; altres, senzillament,
inalterables, altes, elevades sobre el seu ventre indefinit.

Així va ser fins que un número
indeterminat , quan morí l’antic matí, van aparéixer.
L’una darrere de l’altra , com a punts suspensius suspesos sobre
les seues extremitats negres i minúscules, van iniciar el seu
caminar compassat i uniforme. Repetien els seus passos. Caminaven
quasi sobre el sòl. La terra va cruixir com la corda
desgastada d’una guitarra descomunal. Les muntanyes, abans
adormides, van despertar i van créixer sobre el seu dors, es
van elevar, van duplicar la seua alçària i es van
situar sobre la superfície planetària seguint la seua
propi i inexplicable orde. Així va ser. Ho compta el Llibre
Il·legible de la Contemplació i dels Fets Minúsculs.
Va ser d’esta manera que els éssers insignificants, les
primeres formigues, van estremir amb el fregament dels seus passos la
superfície planetària que, responent al seu caminar
reiterat, va transformar la seua pell de terra en el que hui
coneixem com muntanyes i serralades. Des de llavors, als hòmens
se’s va donar la prova que el minúscul, sovint, modifica el
gran i el transforma.

 


PATRIA

 

 

 

 







Estic asseguda enfront d’ella.

Ara sóc una veu que no tem
anomenar-la,

que anhela reposar en el seu silenci.

Han passat per la seua pell de terra i
sols,

hòmens i dones que, parlant les
llengües més distintes,

compartien el rerefons d’un únic
idioma.

Feta de gotes de passat i flors absents

que mai van estar marcides,

ella és el replec dels camins
comuns

que s’inunden d’un nosaltres

que s’alça sense cap covardia.

Espera les nostres mans,

les nostres empremtes,

les armes sense gallet

que són versos i frases

creades per aquells que ahir ens
precediren.

Indefinible,

víctima de la repressió
quan van cobrir-li la gola

amb la cinta negra de la intensa
hipocresia,

alliberada amb morts que van avivar la
seua força,

injustament calibrada amb adjectius
trencats.

menuda i, no obstant això, tan
immensa…

 

 


LA NIT

ILUMINADA BY ALEJANDRA TERRANOVA

És turbulenta la mirada nocturna
dels núvols.
S’amuntonen les llàgrimes de pluja,
descendixen,
pul·lulen en l’aire,
densifiquen la foscor
en la matèria encesa.
Les mans acaronen la matinada.
Es detenen els rellotges
en el solc irreal dels minuts.
Les sirenes obliden els cants que van aprendre.
La nit és una caixa fosca
repleta de records.

Agraïments a Alejandra per la seua fotografia.

ELS DERVIXOS DEL PODER

 

 

DERVICHE REVE by PAOLA SANDINI

 

 

Oda a la podridura d’aquells que
exercixen la necessitat d’exercir el poder

 

 

Maleïxen les boques menudes

amb una veu robada.

Jutgen els cors vilans

mentres inclinen amb un dit

el costat més injust de la seua
balança.

Trenquen els ànims els ulls

que mai no van saber contemplar en
silenci

i penetrar en l’interior de l’emoció.

Pronuncien els seus dogmes els que
secretament

saben que res és veritat

en la seua mentida.

Corren amb els peus dels altres els
manipuladors,

malgrat que exigixen amb l’ombra de
gasa

dels seus punys

que siguen les seues empremtes les que
marquen

estampades

els marges del CAMÍ,

amb majúscules.

Pensen, per tu i per mi,

per un nosaltres fos en el granit

de la hipocresia,

les ments buides d’idees,

els que no recorden la gratitud

ni el primer gest

de la Terra.

Són peüngles d’un cavall sense crin

aquells que s’encaboten

a alçar l’estendard pel qual

hem de lluitar, en nom seu,

i perdre fins a l’ombra de la nostra
esquena.

Espenten les seues arrels de plàstic i
acer

els soldats que mai no van ser a la
guerra,

però van obrir el front per nosaltres,

escudats no en les seues mans

sinó en els nostres polzes.

Juren els que corren rere la paraula

que els fuig

i renega dels seus llavis.

Preguen i ploren els que dupliquen

el matí

perquè el Sol els odie

i puguen continuar amb la seua
somnolència,

criminal i esmorteïda.

Esculpixen l’amistat

els que mai no van saber

quantes síl·labes tenen

les fulles caigudes d’un abraç.

Giren,

dansen,

envien els seus signes al signes de la
multitud,

pretenen anomenar-se com ella,

construir el miratge de la llibertat

que ells segresten

amb cada abús,

cada puny,

cada tortura,

cada presó,

cada colp

cada mirada podrida.

Giren els dervixos del poder,

vestits amb les seues túniques de
rovell

i encara esperen

que les teues mans

i les meues

no obliden aplaudir la seua dansa
buida.