PARAULES ASSASSINADES



NO ME HAGAS DAÑO by MARCE DE LAS MUELAS


Ha caigut una gota més del metall assassí de
l’assassina espasa. Hi ha mil perquès ballant una litúrgia de laments, una llum
segada a deshora, donant nom a la crueltat i a l’egoisme. Ara és moment de
deixar caure les paraules de les dones maltractades, les paraules que cada dia
són paraules assassinades:


No sóc la teua propietat, sóc una dona. No et pertanc. De ningú sóc part total
ni tan sols fracció obligatòria. No sóc els teus peus ni les seues empremtes.

Ets tu qui agafa l’espasa de l’ira i el furor
per penetrar-me l’ànima que es nega a agenollar-se. Ets tu l’home que em mira
de reüll, sense atrevir-se a creuar la mirada en la claredat d’una intersecció
en què no hi ha vençuts ni sotmesos sinó dos iguals en la seua distinta
essència.

No sóc de tu. Mai no em sentiràs com la teua
pertinença.

Em forçaràs. Em forçaràs la boca, extirparàs
dels meus llavis esgotats un mínim bes gèlid i inútil; retorceràs els meus braços
simulant que els cobrixes amb l’imant de l’amor o el costum; violaràs
l’entrada, ja trencada, del meu sexe, alegrant-te en cada moviment perquè amb
cada un d’ells t’enganyes les entranyes i en elles fas ressonar les paraules
manar, amo, força. Em veuràs callar fins i tot la síl·laba tònica del silenci.
La pell del meu rostre engolirà l’aigua maculada de les llàgrimes que no
s’atrevixen a descendir de la meua consciència a la meua intenció, anestesiada
per l’horror.

Davant dels fills que van ocupar el meu ventre,
aquells sobre qui intentes prolongar-te i fer-los tentacles sense voluntat de
les teues imperatives reaccions, davant d’ells, deslligaràs la corda gruixuda
de la teua violència i el teu humiliant idioma.

Em veuràs derrotada, amb la son partida en les
meitats exactes de les nits en què fuig de tu, de la teua veu, del palmell de
la teua mà, del puny que intenta afirmar la teua pobresa guanyant-me, a colps,
la puresa de la carn del meu cos.

Deslligaràs tota la teua venjança quan et diga
que, asfixiada, únicament tinc forces per voler anar-me de tu, fugir a
qualsevol lloc que no tinga el teu nom, la teua veu,  la teua silueta, quan ja no recorde en absolut
la paraula amor que tant vaig pronunciar quan no eres l’esquena del meu
assassí.

No acceptaràs que trenque el meu temor i
preferisca la soledat a la soledat de tu, que m’atrevisca a mirar-te les
vísceres i et diga: “Mai més, ni un sol instant. No sóc la teua propietat. No
et pertanc”

Tal vegada, triaràs acabar amb la bromera de
la por que ocupa la meua gola, retallar el meu coll, segar-me la vida a colps
nocturns i astuts.

Tal vegada, m’assassinaràs amb les mans que
haurien d’haver-me acaronat sense violència. M’assassinaràs, malgrat que, amb
fil de veu, els meus llavis et repetiran que no sóc teua, que no et pertanc,
que mai em deixaré engolir per les ombres per a ser la teua eterna, submisa i
pobra ombra.

 

 

 

 

TOT







LONELINESS by PURA MARIA GARCIA







Tot va quedar
inclinat sobre la humida distància.


Els nostres cossos van cedir
al desig
i van quedar dormits
sobre  les mans de la nit.


La paraula va descendir
a buscar-nos els llavis,
ens va trobar
la carn enardida.


A l’oceà de gotes que ja érem
se’l van unir les meduses del record,
els corals vençuts que l’ahir tornava.


Tot va quedar
com queda l’alé després del bes:
nenúfar embriagat de la saliva nova,
brollant de les llengües que assentien.


Era el desig un vaixell,
una brúixola,
la cançó despietada de la carn,
l’ illot més pròxim a la costa amagada.


Et mirava les mans
per a veure què bategava en la teua intenció,
per on arribarien els besos
de la teua boca de mar,
des del teu interior senzill.


Tot va quedar
com quedà l’arena viva,
descansats, un cos junt amb l’un altre,
tot i cridant,
 ja sense veu,
la seua victòria encesa.

 

 

ELS GEMECS DE LES ONES




WAVES BY DER BUNTE KNIPSER


El ventre de la tardor queda obert, a l’espera dels primers núvols

extraviats del camí que els conduïx a l’exili de l’estiu. Les vesprades

succeïxen per elles mateixes, alliberades de la mà protectora del Sol

que
desitja acompanyar-les fins  la porta de la foscor anhelada.

El paisatge es trastorna. Tremolen les muntanyes malgrat que no ho

perceben els passos que guarden dibuixats.

Totes les aus són iguals en les vesprades noves,

sobrevolen la serp del
temps que dormisqueja.


A cada costat de l’horitzó, la capritxosa realitat busca construir-se

d’una manera diferent a la  antiga tardor
del passat.

Els amants es busquen, novament.

Els edificis entretanquen les seues finestres.

Els parcs inauguren els somriures de les boques gastades.

Un carrer es tanca per a ser el drecera a cap lloc.

El futur és el cantó més pròxim.

Ressonen els gemecs de les ones i l’arena, òrfena del mar, es

refugia
en la costa a què besa.

 


ESCOLTE EL MAR

ESCOLTE EL MAR by Pura Maria Garcia

Perquè et vull lliure, tan lliure 
com
el mar que mai no doblega 
les seues onades.
Setembre 2010 

Escolte el mar,

com si ell em permetera

cercar els indicis de la soledat.

Les ones fugen

amb un moviment que em trasbalsa,

són lluny,

s’esqueixen

com si foren territori del silenci.

No trobe cap flor

que precedisca el so de la meua ànima.

Davant del mar,

recree els llavis que vaig perdre

quan l’aire disgregà la finalitat

de la llengua que un dia vaig tindre.

Al mar m’adrece,

lliure de recel,

amb la nua veritat

que és estimar-te.